Sant Jordi 2022

SANT JORDI 2022

23 d'Abril de 2022

Tots els Concursos i Premis

La Diada de Sant Jordi al nostre centre

Lliurament de premis a la Sala d'Actes.

Els Jocs Florals d'aquest any donaven al nostre alumnat la possibilitat de participar en diferents concursos, des dels tradicionals concursos literaris de les diferents llengües estudiades a l'institut (català, castellà, anglès, francès i alemany), fins els d'àmbit artístic o matemàtic.
Es van convocar deu premis diferents: 1. Llengua catalana i literatura. 2. Lengua castellana y literatura. 3. English Language. 4. Langue Française. 5. Deutsche Sprache. 6. Disseny: Agenda escolar 2022-2023. 7. Concurs de Fotografia matemàtica. 8. Balmvidees: reflexions en vídeo. 9. Ciències socials: concurs de curtmetratges. 10. Concurs Literari de Batxillerat Nocturn.
El lliurament de premis va tenir lloc a la Sala d'Actes el dia 22 d'abril en dos torns, primer, per a l'alumnat de 3r d'ESO i més grans i, després, per a l'alumnat de 1r i 2n d'ESO. El lliurament va anar acompanyat de diferents actuacions musicals. Al vespre, l'alumnat de Batxillerat nocturn també va rebre els seus premis.

El dia 22 d'abril no només va tenir lloc el lliurament de premis de Sant Jordi, sinó que l'alumnat va poder gaudir de diferents activitats.
L'alumnat de 1r i 2n d'ESO va participar en diversos tallers: Mandales, Paraulògic, Escape room virtual, Còmic i Danses del Món. Cada alumne podia realitzar dos d'aquests tallers on prèviament s'havien inscrit.
L'alumnat de 3r d'ESO va realitzar una activitat fora del centre, una cacera de Dracs.
A més, l'alumnat i les famílies de 2n d'ESO van preparar uns magnífics pastissos que l'alumnat de 4t va vendre al llarg del matí: els Pastissos Solidaris.
També vam tenir l'oportunitat d'intercanviar llibres a la nostra parada.
Sens dubte, aquesta diada no s'hagués pogut celebrar sense l'implicació de tota la comunitat educativa. És per això que volem agraïr el seu esforç a totes les persones que van fer possible aquesta diada: Comissió de Festes, alumnat, famílies, professorat, AMPA, Direcció...

Llengua Catalana

Poesia I. 1r Premi: "Records"

Poesia I. 2n Premi: "El pescador"

Per Roc Mussach i Carlo Rurali

S’omplia d’alegria
quan jo vaig arribar
per la casa es repartia
harmonia i benestar
la canalla es divertia
jugant a pronunciar
els versos que contenia
sense parar-se a escoltar.

La mare a mi m’obria
al principi de les nits
per explicar un conte
als nens més petits
el pare arribava
a les dotze de la nit
i una història els hi explicava
als grans, mig adormit.

Va arribar una nit
que no em van obrir
! no ser més llegit !
la idea em va estremir
em vaig quedar sol
en un racó polsós
i ara qui em recorda
fa com si no he fos.

Em van trobar
quan a llençar-me anaven,
els nens petits
que abans m’estimaven
ara són grans
quan em miren amb ànsia
tot recordant
la seva breu infància.

Per Ruggero Bougleux

El mar juga amb els ulls
d'un vell pescador,
compartint amb les seves perles daurades
pinzellades de blavor.

El reflex de les onades
oblidat com un dia de tardor,
ha estat esculpit a la seva pell
com a record de la maror.

Tant el mar com les onades
foren somnis de resplandor,
en una vida ja passada
de la qual ja només ressona una remor.

Una remor d'aigua clara
tancada en una cova de records,
en la qual dintre s'hi amaga
una vella història d'amor.

Premi Fotografia matemàtica. "L'Alhambra simètrica", per Alba Talavera

Tots els premiats van endur-se una rosa a casa

Poesia I. 3r Premi: "Sola"

Per Violeta Mazzeo

Tothom em mirava,
la por em regirava
espantada em preguntava,
quan allò acabava.

Era aquell gran pes
que em bloquejava les cames,
sentia que tot queia
i res en pau jeia.

Mans i braços em sacsejaven,
però allò que intentaven
i amb tanta intensitat esperaven
jo ho donava per perdut.

La llum em desperta
d'un somni confús,
o potser mai he marxat
d'aquell record difús.

Intento llevar-me,
però res pot salvar-me.
Dins el meu cap
tot ha canviat.

Busco respostes,
estic intranquil·la,
una veu cansada
m'ho explica de passada.

"Un atac d’ansietat
és el que t'ha passat"
Miro al meu voltant
sento el cor bategant.

Per Júlia Quijada. Premi Disseny: Agenda Escolar 2022-2023

Poesia II. 1r Premi: "Moments"

Per Júlia Quijada

Com un rellotge de sorra
i més ràpid que les bales,
camines sobre les hores
i a vides dibuixes les ales.

Omples pastissos d’espelmes,
cedeixes arrugues i canes,
dones moments limitats
i crees etapes fugaces.

Fuges de totes les hores,
i m’arrossegues al pas.
Vas veloç i no m’esperes,
et pot la velocitat.

Tu, que ja no m’espantes,
tu, que m’has fet decidir,
per poder acomiadar-me’n,
deixa’m un últim sospir.

No m’has fet deixar empremta
i ara te’m vols emportar,
fes-te amic de la calma,
si a un altre cedeixo el pas.

Poesia II. 2n Premi: "Storeria dekayi"

Poesia II. 3r Premi:
"Enyorança"

Per Ariadna Rio

Paralitzada durant dies,
estirada al llit sense poder dormir,
amb memòries agres
amb la mateixa roba d’ahir.

La meva ment deshabitada,
sense pensaments atractius,
totalment agobiada,
sense cap motiu.

Un mar de llàgrimes inunden la meva roba,
per la pressió en el meu pit,
em prem amb tanta força,
que gairebé travesso el meu llit.

Jo soc com una storeria dekayi,
una serp que es queda paralitzada,
davant d’un depredador que l’ataqui,
per a no ser atrapada.

L’única diferència entre nosaltres,
és que ella es defensa d’un altre animaló,
i en aquest cas, el depredador
soc jo.

Per Mireia Bojue

El vent m’acaricia i m’esbulla els cabells,
tanco els ulls i inspiro profundament
vaig escoltant el cant dels ocells
i la meva fatiga va desapareixent.

Un horitzó s’obre al meu pas,
per donar veu a l’anhelada llibertat.
Encara que hagis marxat, no t’oblidaré pas
i el teu record haurà perdurat

Aniré superant els obstacles que m’han imposat
i resistiré fins al final.
La meva tristesa ara és tempestat
i l’únic que em queda es un silenci sepulcral

El dolor em corseca i em fa no oblidar,
no vull pas perdonar.
Però la pau he trobat
i ara em guarda un futur benaurat.

Poesia III. 1r Premi: "Despoesia"

Poesia III. 2n Premi:
"El tresor de la terra"

Per Marta Albiol

De què serveix escriure poesia
mentre algú mira la lluna
desesperadament esperançat
i s’espera i s’espera i l’espera
sense cansar-se d’esperar
i s’espera i s’espera i espera
el retorn d’un fill
d’un germà
De què serveix escriure poesia
després d’haver resseguit
els dits sobre el paper
els batecs de mots desacompassats
després d’haver deixat que t’entreguessis
al migdia impur i blanc 1
De què serveix si ja desistires
si et donares a la mar
desistires deslliurar-te
la teva despulla
desistires per desfer-te
com l’espuma com la sal 2
De què serveix escriure poesia
si ja no dorms al portal
de vidres freds d’hipocresia
de diners i de cartró
de pipí i d’olor humida
de postissa veritat
Ja no sé de què serveixes poesia
si tinc prohibit el desesper
la nàusea
si tinc prohibit el desaprendre
el témer
si tinc prohibida la insolència
i la certesa
De què serveix la poesia
si ja no la puc plorar

1 El corazón de lo que existe d’Alejandra Pizarnik
2 Alfonsina y el mar de Félix Luna

Per Carola Blanco

Baixar a la mar jo vull
per obtenir-ne un bon recull
de formoses sensacions omplir-me
i al teu record cenyir-me.

Per res del món et canviaria,
terra bella i harmoniosa
ets la meva alegria,
preciosa i joiosa.

Descendir del cingle no em fa por
resseguint-lo i besant-lo
mentre de gaubança m’omplo
puc notar la seva aspror.

Arribar al peu de dos turons
separats per un canal angost,
decideixo si prendre la drecera
o agafar la petita serralada.

Pujar als turons no em costa
pensant en la plaent recompensa
que m’espera per fer gresca
i de pas em conforta.

A dalt hi ha dos botons
petits i rodons com cigrons,
que si estimulo bé
a borbollons exhalen plaer.

Ben magrejats els deixo enrere
per topar-me amb l’esplanada
de color de flor de baladre
encara verge, inexplorada.

És una extensió paradisíaca
envejada i desitjada
desprèn una fragància afrodisíaca
i l’ànima em té robada.

Enterament la ressegueixo
amb la meva dolça llengua
al ritme d’una dansa joliua
i cada racó descobreixo.

El mar ja el tinc a tocar,
passat el bosc frondós
podré per fi tastar
el seu gust meravellós.

Entre els fluids busco el tresor
que s’amaga dins d’una petxina
lluitant contra la marea salina
amb delicadesa i amor.

Per fi trobo la perla
i caic en la maledicció
de no poder resistir la temptació
d’acabar estimulant-la.

Per mi ets com la nicotina,
Afrodita no es compara
amb la teva figura femenina
que la meva luxúria dispara.

Ara ja no puc restar
sense la teva vida,
soc addicte a devorar
aquesta fruita prohibida.

Prosa I. 1r Premi: "Retrobament"

Per Elna Serrano

Fa uns dies que a la ciutat només es parla d’un tema: Rússia vol envair el nostre país. Per les botigues es diu que no serà res, que és tot mentida, que només son rumors, però ni jo ni els meus pares n’estem segurs. Avui els he sentit parlar-ne. Parlen fluix perquè no els sentim i que no ens espantem però jo ja ho sé tot:
- Potser hauríem de treure els nens de Kiív i portar-los a Polònia, amb la meva germana. Així estarien més segurs - deia la mare.
-I com hi aniran, Ekaterina? Els nens no poden anar sols a Polònia!
La conversa es va apagar quan van tocar les dotze. L’endemà vaig anar com sempre a l’escola, i em tocava classe de naturals amb el professor Svanov, avorrida com sempre. Tot semblava ser un dilluns normal i corrent, quan de cop vam sentir un fort soroll que no s’acabava, acompanyat de foc. Estàvem vivint un atac de les tropes russes? Em vaig apropar a la finestra. Veia avions que tiraven míssils. Les meves amigues eren sota les taules, cridant, plorant -Amaga’t Mariya- em van dir. Vaig anar ràpidament al seu costat. Tot va ser molt llarg, però d’alguna manera vam poder tornar a casa.
El senyor Kovalenko, un vell amic del pare va venir a casa i ens va oferir acompanyar-nos amb cotxe per marxar del país. El pare s’hi va negar malgrat que nosaltres ja teníem les maletes fetes. Jo sabia que el pare era un ucrainès patriota, però …ho era tant com per abandonar-nos i anar a la guerra, posant-se ell mateix en perill? Mirant-ho bé, era un valent. Però, jo no volia perdre el meu pare. No podia imaginar-me que un dia fos viu i l’endemà fos mort.
Després d’uns quants minuts van sortir de la cuina. La mare feia mala cara… -Després de meditar-ho molt i molt…-va dir el pare- hem pensat que el millor és que en Kovalenko us acompanyi i que jo em quedi aquí. Jo aniré a la base militar de Radensk i allà, bé… ja ho sabeu… Però no us preocupeu, de moment només serà la meva residència temporal. La idea és que quan hagi acabat tot això, o almenys quan s’hagi calmat… tornaré amb vosaltres. Mentrestant anireu a Polònia amb els tiets i la mare. Allà estareu bé.
La meva pena era profunda, era com si m’haguessin arrencat un tros del cor i l’haguessin fet miques. Per què ens havia de passar això a nosaltres? Què havíem fet perquè ens toqués? Me’n vaig anar a la meva habitació, seria l’últim cop que estaria en ella i sense pensar-ho, em vaig ficar al llit i vaig intentar dormir, encara que fos gairebé impossible perquè les alarmes no paraven de sonar.
El dia següent ens vam despertar molt d’hora per intentar esquivar el trànsit. El pare ens va acompanyar fins a Kherson, la regió on era la base militar i ens vam acomiadar d’ell. Va ser molt dur. La mare intentava mostrar fortalesa, en canvi nosaltres estaven en un mar de llàgrimes. Però no hi havia temps i se’n va anar. Se’n va anar sense a penes dir-li res. El camí seria molt i molt llarg i només acabava de començar.

Després de cinc dies érem a punt d’arribar a la frontera quan en un peatge vam veure un munt de cotxes aturats. Com que portàvem tot el trajecte així, no li vam donar importància. Quan ja marxàvem ens van parar uns policies.
-Bon dia quin és el motiu d’aquesta aturada?- va dir el senyor Kovalenko.
-I vostè què n’ha de fer?-va contestar amb arrogància el policia -Si respon les meves preguntes no n’hi haurà cap de problema. Nacionalitat?
-Som…Bé som…-s’ho va pensar el senyor Kovalenko
-Sou què! Respongui!- Va cridar ple d’ira.
-Ucraïnesos!- La mare es va sobresaltar. L’agent va fer cara de repugnància.
-Esperin aquí uns segons.-va respondre- “Ukraintsy, svolochi! Vetoy mashine!”- que pel poc rus que ens ensenyaven a l’escola vaig deduir que deien: ucraïnesos bastards! En aquest cotxe! O alguna cosa semblant.
-Però per què li has dit!- va exclamar la mare. Que ets boig?
-Ho sento! D’acord?-va respondre una mica enfadat -No semblaven russos!
-És així com haurem d’estar sempre? Amagant-nos, Mare?- no va poder respondre.
-Sortiu del cotxe!-va dir aquell policia-Ara mateix!- Nosaltres no vam moure ni un dit.
-Hi deu haver una altra manera, no?-va intentar dir el senyor Kovalenko.
-He dit que baixeu del cotxe! Què no heu sentit?
Els policies van obrir les portes i ens van empènyer. Ens van posar dintre un camió. No sabíem on anàvem, ni què ens farien. Van passar unes quantes hores. “Benvinguts a Kherson” vaig llegir a fora. Vaig recordar que el pare s’havia allotjat a la mateixa regió, on hi havia aquella base militar. Seguidament vaig veure unes grans instal·lacions i camions i tancs amb el signe Z, que havia sentit que era per diferenciar els transports russos dels ucraïnesos. Allà, després de declarar les nostres dades ens van posar en una mena de cel.la. Estàvem molt decebuts, la única oportunitat que teníem per marxar del país se’n havia anat en orris. Aquella cel.la era molt petita, amb prou feines teníem espai per fer quatre passes. Es va fer de nit i quan ja tothom dormia vaig sentir una melodia xiulada d’una cançó que m’era familiar. Era la cançó que em cantava sempre el pare quan era petita i no em podia adormir. La cançó ressonava per tot arreu.
-Pare, ets tu?-vaig cridar amb totes les meves forces- Pare!
-Mariya? -va respondre una veu.