Llengua Catalana
Poesia I. 1r Premi: "Records"
Poesia I. 2n Premi: "El pescador"
Per Roc Mussach i Carlo Rurali
S’omplia d’alegria
quan jo vaig arribar
per la casa es repartia
harmonia i benestar
la canalla es divertia
jugant a pronunciar
els versos que contenia
sense parar-se a escoltar.
La mare a mi m’obria
al principi de les nits
per explicar un conte
als nens més petits
el pare arribava
a les dotze de la nit
i una història els hi explicava
als grans, mig adormit.
Va arribar una nit
que no em van obrir
! no ser més llegit !
la idea em va estremir
em vaig quedar sol
en un racó polsós
i ara qui em recorda
fa com si no he fos.
Em van trobar
quan a llençar-me anaven,
els nens petits
que abans m’estimaven
ara són grans
quan em miren amb ànsia
tot recordant
la seva breu infància.
S’omplia d’alegria
quan jo vaig arribar
per la casa es repartia
harmonia i benestar
la canalla es divertia
jugant a pronunciar
els versos que contenia
sense parar-se a escoltar.
La mare a mi m’obria
al principi de les nits
per explicar un conte
als nens més petits
el pare arribava
a les dotze de la nit
i una història els hi explicava
als grans, mig adormit.
Va arribar una nit
que no em van obrir
! no ser més llegit !
la idea em va estremir
em vaig quedar sol
en un racó polsós
i ara qui em recorda
fa com si no he fos.
Em van trobar
quan a llençar-me anaven,
els nens petits
que abans m’estimaven
ara són grans
quan em miren amb ànsia
tot recordant
la seva breu infància.
Per Ruggero Bougleux
El mar juga amb els ulls
d'un vell pescador,
compartint amb les seves perles daurades
pinzellades de blavor.
El reflex de les onades
oblidat com un dia de tardor,
ha estat esculpit a la seva pell
com a record de la maror.
Tant el mar com les onades
foren somnis de resplandor,
en una vida ja passada
de la qual ja només ressona una remor.
Una remor d'aigua clara
tancada en una cova de records,
en la qual dintre s'hi amaga
una vella història d'amor.
El mar juga amb els ulls
d'un vell pescador,
compartint amb les seves perles daurades
pinzellades de blavor.
El reflex de les onades
oblidat com un dia de tardor,
ha estat esculpit a la seva pell
com a record de la maror.
Tant el mar com les onades
foren somnis de resplandor,
en una vida ja passada
de la qual ja només ressona una remor.
Una remor d'aigua clara
tancada en una cova de records,
en la qual dintre s'hi amaga
una vella història d'amor.
Premi Fotografia matemàtica. "L'Alhambra simètrica", per Alba Talavera
Tots els premiats van endur-se una rosa a casa
Poesia I. 3r Premi: "Sola"
Per Violeta Mazzeo
Tothom em mirava,
la por em regirava
espantada em preguntava,
quan allò acabava.
Era aquell gran pes
que em bloquejava les cames,
sentia que tot queia
i res en pau jeia.
Mans i braços em sacsejaven,
però allò que intentaven
i amb tanta intensitat esperaven
jo ho donava per perdut.
La llum em desperta
d'un somni confús,
o potser mai he marxat
d'aquell record difús.
Intento llevar-me,
però res pot salvar-me.
Dins el meu cap
tot ha canviat.
Busco respostes,
estic intranquil·la,
una veu cansada
m'ho explica de passada.
"Un atac d’ansietat
és el que t'ha passat"
Miro al meu voltant
sento el cor bategant.
Tothom em mirava,
la por em regirava
espantada em preguntava,
quan allò acabava.
Era aquell gran pes
que em bloquejava les cames,
sentia que tot queia
i res en pau jeia.
Mans i braços em sacsejaven,
però allò que intentaven
i amb tanta intensitat esperaven
jo ho donava per perdut.
La llum em desperta
d'un somni confús,
o potser mai he marxat
d'aquell record difús.
Intento llevar-me,
però res pot salvar-me.
Dins el meu cap
tot ha canviat.
Busco respostes,
estic intranquil·la,
una veu cansada
m'ho explica de passada.
"Un atac d’ansietat
és el que t'ha passat"
Miro al meu voltant
sento el cor bategant.
Per Júlia Quijada. Premi Disseny: Agenda Escolar 2022-2023
Poesia II. 1r Premi: "Moments"
Per Júlia Quijada
Com un rellotge de sorra
i més ràpid que les bales,
camines sobre les hores
i a vides dibuixes les ales.
Omples pastissos d’espelmes,
cedeixes arrugues i canes,
dones moments limitats
i crees etapes fugaces.
Fuges de totes les hores,
i m’arrossegues al pas.
Vas veloç i no m’esperes,
et pot la velocitat.
Tu, que ja no m’espantes,
tu, que m’has fet decidir,
per poder acomiadar-me’n,
deixa’m un últim sospir.
No m’has fet deixar empremta
i ara te’m vols emportar,
fes-te amic de la calma,
si a un altre cedeixo el pas.
Com un rellotge de sorra
i més ràpid que les bales,
camines sobre les hores
i a vides dibuixes les ales.
Omples pastissos d’espelmes,
cedeixes arrugues i canes,
dones moments limitats
i crees etapes fugaces.
Fuges de totes les hores,
i m’arrossegues al pas.
Vas veloç i no m’esperes,
et pot la velocitat.
Tu, que ja no m’espantes,
tu, que m’has fet decidir,
per poder acomiadar-me’n,
deixa’m un últim sospir.
No m’has fet deixar empremta
i ara te’m vols emportar,
fes-te amic de la calma,
si a un altre cedeixo el pas.
Poesia II. 2n Premi: "Storeria dekayi"
Poesia II. 3r Premi:
"Enyorança"
"Enyorança"
Per Ariadna Rio
Paralitzada durant dies,
estirada al llit sense poder dormir,
amb memòries agres
amb la mateixa roba d’ahir.
La meva ment deshabitada,
sense pensaments atractius,
totalment agobiada,
sense cap motiu.
Un mar de llàgrimes inunden la meva roba,
per la pressió en el meu pit,
em prem amb tanta força,
que gairebé travesso el meu llit.
Jo soc com una storeria dekayi,
una serp que es queda paralitzada,
davant d’un depredador que l’ataqui,
per a no ser atrapada.
L’única diferència entre nosaltres,
és que ella es defensa d’un altre animaló,
i en aquest cas, el depredador
soc jo.
Paralitzada durant dies,
estirada al llit sense poder dormir,
amb memòries agres
amb la mateixa roba d’ahir.
La meva ment deshabitada,
sense pensaments atractius,
totalment agobiada,
sense cap motiu.
Un mar de llàgrimes inunden la meva roba,
per la pressió en el meu pit,
em prem amb tanta força,
que gairebé travesso el meu llit.
Jo soc com una storeria dekayi,
una serp que es queda paralitzada,
davant d’un depredador que l’ataqui,
per a no ser atrapada.
L’única diferència entre nosaltres,
és que ella es defensa d’un altre animaló,
i en aquest cas, el depredador
soc jo.
Per Mireia Bojue
El vent m’acaricia i m’esbulla els cabells,
tanco els ulls i inspiro profundament
vaig escoltant el cant dels ocells
i la meva fatiga va desapareixent.
Un horitzó s’obre al meu pas,
per donar veu a l’anhelada llibertat.
Encara que hagis marxat, no t’oblidaré pas
i el teu record haurà perdurat
Aniré superant els obstacles que m’han imposat
i resistiré fins al final.
La meva tristesa ara és tempestat
i l’únic que em queda es un silenci sepulcral
El dolor em corseca i em fa no oblidar,
no vull pas perdonar.
Però la pau he trobat
i ara em guarda un futur benaurat.
El vent m’acaricia i m’esbulla els cabells,
tanco els ulls i inspiro profundament
vaig escoltant el cant dels ocells
i la meva fatiga va desapareixent.
Un horitzó s’obre al meu pas,
per donar veu a l’anhelada llibertat.
Encara que hagis marxat, no t’oblidaré pas
i el teu record haurà perdurat
Aniré superant els obstacles que m’han imposat
i resistiré fins al final.
La meva tristesa ara és tempestat
i l’únic que em queda es un silenci sepulcral
El dolor em corseca i em fa no oblidar,
no vull pas perdonar.
Però la pau he trobat
i ara em guarda un futur benaurat.
Poesia III. 1r Premi: "Despoesia"
Poesia III. 2n Premi:
"El tresor de la terra"
"El tresor de la terra"
Per Marta Albiol
De què serveix escriure poesia
mentre algú mira la lluna
desesperadament esperançat
i s’espera i s’espera i l’espera
sense cansar-se d’esperar
i s’espera i s’espera i espera
el retorn d’un fill
d’un germà
De què serveix escriure poesia
després d’haver resseguit
els dits sobre el paper
els batecs de mots desacompassats
després d’haver deixat que t’entreguessis
al migdia impur i blanc 1
De què serveix si ja desistires
si et donares a la mar
desistires deslliurar-te
la teva despulla
desistires per desfer-te
com l’espuma com la sal 2
De què serveix escriure poesia
si ja no dorms al portal
de vidres freds d’hipocresia
de diners i de cartró
de pipí i d’olor humida
de postissa veritat
Ja no sé de què serveixes poesia
si tinc prohibit el desesper
la nàusea
si tinc prohibit el desaprendre
el témer
si tinc prohibida la insolència
i la certesa
De què serveix la poesia
si ja no la puc plorar
1 El corazón de lo que existe d’Alejandra Pizarnik
2 Alfonsina y el mar de Félix Luna
De què serveix escriure poesia
mentre algú mira la lluna
desesperadament esperançat
i s’espera i s’espera i l’espera
sense cansar-se d’esperar
i s’espera i s’espera i espera
el retorn d’un fill
d’un germà
De què serveix escriure poesia
després d’haver resseguit
els dits sobre el paper
els batecs de mots desacompassats
després d’haver deixat que t’entreguessis
al migdia impur i blanc 1
De què serveix si ja desistires
si et donares a la mar
desistires deslliurar-te
la teva despulla
desistires per desfer-te
com l’espuma com la sal 2
De què serveix escriure poesia
si ja no dorms al portal
de vidres freds d’hipocresia
de diners i de cartró
de pipí i d’olor humida
de postissa veritat
Ja no sé de què serveixes poesia
si tinc prohibit el desesper
la nàusea
si tinc prohibit el desaprendre
el témer
si tinc prohibida la insolència
i la certesa
De què serveix la poesia
si ja no la puc plorar
1 El corazón de lo que existe d’Alejandra Pizarnik
2 Alfonsina y el mar de Félix Luna
Per Carola Blanco
Baixar a la mar jo vull
per obtenir-ne un bon recull
de formoses sensacions omplir-me
i al teu record cenyir-me.
Per res del món et canviaria,
terra bella i harmoniosa
ets la meva alegria,
preciosa i joiosa.
Descendir del cingle no em fa por
resseguint-lo i besant-lo
mentre de gaubança m’omplo
puc notar la seva aspror.
Arribar al peu de dos turons
separats per un canal angost,
decideixo si prendre la drecera
o agafar la petita serralada.
Pujar als turons no em costa
pensant en la plaent recompensa
que m’espera per fer gresca
i de pas em conforta.
A dalt hi ha dos botons
petits i rodons com cigrons,
que si estimulo bé
a borbollons exhalen plaer.
Ben magrejats els deixo enrere
per topar-me amb l’esplanada
de color de flor de baladre
encara verge, inexplorada.
És una extensió paradisíaca
envejada i desitjada
desprèn una fragància afrodisíaca
i l’ànima em té robada.
Enterament la ressegueixo
amb la meva dolça llengua
al ritme d’una dansa joliua
i cada racó descobreixo.
El mar ja el tinc a tocar,
passat el bosc frondós
podré per fi tastar
el seu gust meravellós.
Entre els fluids busco el tresor
que s’amaga dins d’una petxina
lluitant contra la marea salina
amb delicadesa i amor.
Per fi trobo la perla
i caic en la maledicció
de no poder resistir la temptació
d’acabar estimulant-la.
Per mi ets com la nicotina,
Afrodita no es compara
amb la teva figura femenina
que la meva luxúria dispara.
Ara ja no puc restar
sense la teva vida,
soc addicte a devorar
aquesta fruita prohibida.
Baixar a la mar jo vull
per obtenir-ne un bon recull
de formoses sensacions omplir-me
i al teu record cenyir-me.
Per res del món et canviaria,
terra bella i harmoniosa
ets la meva alegria,
preciosa i joiosa.
Descendir del cingle no em fa por
resseguint-lo i besant-lo
mentre de gaubança m’omplo
puc notar la seva aspror.
Arribar al peu de dos turons
separats per un canal angost,
decideixo si prendre la drecera
o agafar la petita serralada.
Pujar als turons no em costa
pensant en la plaent recompensa
que m’espera per fer gresca
i de pas em conforta.
A dalt hi ha dos botons
petits i rodons com cigrons,
que si estimulo bé
a borbollons exhalen plaer.
Ben magrejats els deixo enrere
per topar-me amb l’esplanada
de color de flor de baladre
encara verge, inexplorada.
És una extensió paradisíaca
envejada i desitjada
desprèn una fragància afrodisíaca
i l’ànima em té robada.
Enterament la ressegueixo
amb la meva dolça llengua
al ritme d’una dansa joliua
i cada racó descobreixo.
El mar ja el tinc a tocar,
passat el bosc frondós
podré per fi tastar
el seu gust meravellós.
Entre els fluids busco el tresor
que s’amaga dins d’una petxina
lluitant contra la marea salina
amb delicadesa i amor.
Per fi trobo la perla
i caic en la maledicció
de no poder resistir la temptació
d’acabar estimulant-la.
Per mi ets com la nicotina,
Afrodita no es compara
amb la teva figura femenina
que la meva luxúria dispara.
Ara ja no puc restar
sense la teva vida,
soc addicte a devorar
aquesta fruita prohibida.
Loading...
Prosa I. 1r Premi: "Retrobament"Loading...
Per Elna SerranoFa uns dies que a la ciutat només es parla d’un tema: Rússia vol envair el nostre país. Per les botigues es diu que no serà res, que és tot mentida, que només son rumors, però ni jo ni els meus pares n’estem segurs. Avui els he sentit parlar-ne. Parlen fluix perquè no els sentim i que no ens espantem però jo ja ho sé tot:
- Potser hauríem de treure els nens de Kiív i portar-los a Polònia, amb la meva germana. Així estarien més segurs - deia la mare.
-I com hi aniran, Ekaterina? Els nens no poden anar sols a Polònia!
La conversa es va apagar quan van tocar les dotze. L’endemà vaig anar com sempre a l’escola, i em tocava classe de naturals amb el professor Svanov, avorrida com sempre. Tot semblava ser un dilluns normal i corrent, quan de cop vam sentir un fort soroll que no s’acabava, acompanyat de foc. Estàvem vivint un atac de les tropes russes? Em vaig apropar a la finestra. Veia avions que tiraven míssils. Les meves amigues eren sota les taules, cridant, plorant -Amaga’t Mariya- em van dir. Vaig anar ràpidament al seu costat. Tot va ser molt llarg, però d’alguna manera vam poder tornar a casa.
El senyor Kovalenko, un vell amic del pare va venir a casa i ens va oferir acompanyar-nos amb cotxe per marxar del país. El pare s’hi va negar malgrat que nosaltres ja teníem les maletes fetes. Jo sabia que el pare era un ucrainès patriota, però …ho era tant com per abandonar-nos i anar a la guerra, posant-se ell mateix en perill? Mirant-ho bé, era un valent. Però, jo no volia perdre el meu pare. No podia imaginar-me que un dia fos viu i l’endemà fos mort.
Després d’uns quants minuts van sortir de la cuina. La mare feia mala cara… -Després de meditar-ho molt i molt…-va dir el pare- hem pensat que el millor és que en Kovalenko us acompanyi i que jo em quedi aquí. Jo aniré a la base militar de Radensk i allà, bé… ja ho sabeu… Però no us preocupeu, de moment només serà la meva residència temporal. La idea és que quan hagi acabat tot això, o almenys quan s’hagi calmat… tornaré amb vosaltres. Mentrestant anireu a Polònia amb els tiets i la mare. Allà estareu bé.
La meva pena era profunda, era com si m’haguessin arrencat un tros del cor i l’haguessin fet miques. Per què ens havia de passar això a nosaltres? Què havíem fet perquè ens toqués? Me’n vaig anar a la meva habitació, seria l’últim cop que estaria en ella i sense pensar-ho, em vaig ficar al llit i vaig intentar dormir, encara que fos gairebé impossible perquè les alarmes no paraven de sonar.
El dia següent ens vam despertar molt d’hora per intentar esquivar el trànsit. El pare ens va acompanyar fins a Kherson, la regió on era la base militar i ens vam acomiadar d’ell. Va ser molt dur. La mare intentava mostrar fortalesa, en canvi nosaltres estaven en un mar de llàgrimes. Però no hi havia temps i se’n va anar. Se’n va anar sense a penes dir-li res. El camí seria molt i molt llarg i només acabava de començar.
Loading...
Després de cinc dies érem a punt d’arribar a la frontera quan en un peatge vam veure un munt de cotxes aturats. Com que portàvem tot el trajecte així, no li vam donar importància. Quan ja marxàvem ens van parar uns policies.-Bon dia quin és el motiu d’aquesta aturada?- va dir el senyor Kovalenko.
-I vostè què n’ha de fer?-va contestar amb arrogància el policia -Si respon les meves preguntes no n’hi haurà cap de problema. Nacionalitat?
-Som…Bé som…-s’ho va pensar el senyor Kovalenko
-Sou què! Respongui!- Va cridar ple d’ira.
-Ucraïnesos!- La mare es va sobresaltar. L’agent va fer cara de repugnància.
-Esperin aquí uns segons.-va respondre- “Ukraintsy, svolochi! Vetoy mashine!”- que pel poc rus que ens ensenyaven a l’escola vaig deduir que deien: ucraïnesos bastards! En aquest cotxe! O alguna cosa semblant.
-Però per què li has dit!- va exclamar la mare. Que ets boig?
-Ho sento! D’acord?-va respondre una mica enfadat -No semblaven russos!
-És així com haurem d’estar sempre? Amagant-nos, Mare?- no va poder respondre.
-Sortiu del cotxe!-va dir aquell policia-Ara mateix!- Nosaltres no vam moure ni un dit.
-Hi deu haver una altra manera, no?-va intentar dir el senyor Kovalenko.
-He dit que baixeu del cotxe! Què no heu sentit?
Els policies van obrir les portes i ens van empènyer. Ens van posar dintre un camió. No sabíem on anàvem, ni què ens farien. Van passar unes quantes hores. “Benvinguts a Kherson” vaig llegir a fora. Vaig recordar que el pare s’havia allotjat a la mateixa regió, on hi havia aquella base militar. Seguidament vaig veure unes grans instal·lacions i camions i tancs amb el signe Z, que havia sentit que era per diferenciar els transports russos dels ucraïnesos. Allà, després de declarar les nostres dades ens van posar en una mena de cel.la. Estàvem molt decebuts, la única oportunitat que teníem per marxar del país se’n havia anat en orris. Aquella cel.la era molt petita, amb prou feines teníem espai per fer quatre passes. Es va fer de nit i quan ja tothom dormia vaig sentir una melodia xiulada d’una cançó que m’era familiar. Era la cançó que em cantava sempre el pare quan era petita i no em podia adormir. La cançó ressonava per tot arreu.
-Pare, ets tu?-vaig cridar amb totes les meves forces- Pare!
-Mariya? -va respondre una veu.
Loading...
Prosa I. 2n Premi: "L'últim segon"Loading...
Per Joana CalvoA Portland, Oregon, concretament al barri de Saint John’s hi visc jo, una noia que com tots els dies de dilluns a divendres va a l'institut.
Avui m’he despertat i he vist a la meva agenda que hi havia tres exàmens. S’han de posar sempre d’acord els professors per posar-los? A primera hora hi ha el de química, el porto bé. Per sort jo no he de patir per les notes, soc prou intel·ligent.
Abans de marxar de casa discuteixo amb la mare, com cada dia. Què s’ha cregut ficant a un home desconegut a casa? Ja ha oblidat al pare? Agafo el típic bus groc i cap a l’examen falta gent. Era senzill, juraria que la nota va del 9 al 10.
Per fi és l’hora d’educació física. Avui és l’últim dia del trimestre i en John ens ha deixat fer lliure. Jo com sempre jugant a volei, val a dir que soc molt bona, soc la capitana del meu equip.
Però de cop tota la felicitat d’un grup de joves saltant-se una hora de classe s’esfuma. Un soroll sord, després un altre i un altre. A continuació tothom cridant. La gent ho ha entès, són trets. Corren i s’amaguen, jo soc incapaç de moure’m. Allà em quedo uns minuts sense saber com reaccionar.
Per sort la Katty m’estira de la samarreta i m’amago amb ella darrere un carro de pilotes. Miro al meu voltant, tothom està plorant. El mestre ens demana calma, que no passarà res, que estiguem tranquils. Però no s’ho creu ni ell, els trets no paren, es repeteixen i van sonant dins el meu cap sense parar.
De sobte penso en la mare i en la seva nova parella. Penso en els avis i en tots el amics que tinc al costat, amb els quals porto tota la vida. Penso també en el meu germà que demà té un partit important d’handbol. Penso en el meu cosí i en els plans que teníem a l’estiu. Penso en tota la gent que he conegut durant aquest 12 anys i finalment penso si els tornaré a veure mai.
S’obre la potra del nostre enorme gimnàs; quatre homes i dones vestits de negre amb la cara tapada. Porten alguna cosa a les mans; pistoles. Disparen al sostre i tothom crida. S’acosten al centre i ens diuen que sortim. Ningú es mou. Que poden fer uns nens i nenes de 12 anys davant d’aquesta situació.
No és just, no pot ser que entrin en una escola i comencin a destruir-ho tot.
Començo a calmar-me, potser marxen i no passa res. Però veig sang, no sé de qui pot ser, potser li han disparat algú! Instintivament truco a una ambulància. No contesten. Truco a la mare, li dic que avisi algú que ens ajudi, però els assaltants em senten i s’apropen. La mare em pregunta què passa, però jo li dic que busqui ajuda.
La noia vestida de negre em diu que calli, però no puc parar, no puc. Li dic unes cent vegades més a la mare que truqui a la policia. La noia diu que no té altre remei, prepara la pistola i…
Abans de tot, li dic a la mare cridant que l’estimo, crido, no només pel mòbil, sinó per tothom.
Loading...
La noia apunta i… Dispara.Silenci
Silenci
I més silenci.
De reüll veig com es torna a obrir la porta i uns policies entren. Agafen desprevinguts als terroristes i els abaten en pocs segons. Però per mi ja és massa tard. Jo ja estic estirada a terra amb un tros de metall dins els pulmons.
Un dels policies s’he m’acosta i de seguida fa portar una “camilla”. Acabo en una ambulància. Veig com la Katty està amb mi. Perdo el coneixement i quan obro els ulls estic a punt d'entrar en una habitació del que sembla un hospital.
No puc respirar i em fa mal tot el cos. És una agonia insuportable, necessito que acabi.
Entro a l’habitació i per fi ho noto, ja no em fa mal res, estic bé.
Ara tanco els ulls i descanso per sempre més.
Loading...
Premi Fotografia matemàtica. "Inversament condensat". Per Júlia QuijadaLoading...
Prosa II. 1r Premi: "A la recerca del paradís"
Per Laura Jia Serrat
Hola, soc en Jordi Erias, ex estudiant de la Universitat de Barcelona, dic ex perquè fa un any que em van expulsar. Avui som dia 11 de novembre de 1967 i fa un dia bon dia, un dia tapat amb vent molt fred i tot és molt fosc. Ara mateix només puc observar dues estrelles a sobre del meu cap i un noi més o menys de la meva edat just darrere del mirall de l'habitació on he estat tancat els últims mesos. Amb el noi normalment parlem encara que no sempre està a l'altra banda del mirall, a vegades només hi ha el reflex de la meva habitació. A la nit, pot haver-hi el noi igualment, però canvia el color, passa a tenir tons més grisencs, i es mou igual que jo i això fa que senti un calfred recorrent-me pel cos. Em deixen sortir de l'habitació a les 3:06 de la matinada per anar a parlar amb les estrelles que són les meves úniques amigues, ja que estan allunyades de mi. Tenia dues amigues la Carol, la Martina i el meu millor amic en Miquel, que ja no els podré veure més. Perquè just el dia que em van expulsar, la persona que està a l'altra banda del meu mirall va agafar un pal de ferro i els hi va fer tant mal que ja no estan a l'exterior com solien estar, ara estan amb les meves noves amigues, les estrelles, tot i que a vegades baixen a visitar-me i juguem a cartes i m'expliquen com els hi va la vida per allà on elles i ell estan ara.
La gent que em cuida on estic allotjat actualment, sento que diuen coses sobre mi i la persona que està en el mirall que es diu igual que jo, però no sé per què sempre tinc la freda sensació que només parlen d'en Jordi 2, així l'he anomenat, i això em fa sentir buit i trist, llavors em poso a cridar i a trencar coses. Un dia em vaig clavar un llapis al pit i em va fer sentir viu, segons la Carme la meva nova mare, diu que no em puc clavar coses al cos perquè em poden fer mal encara que jo em sento més viu i tot. Recordo que la primera tarda que va fer mal temps, per la finestra de la meva suit va entrar un tercer Jordi era un dia que hi havia molt sol, no sé per què quan fa sol apareix un tercer Jordi, aquest és gris tirant cap a negre i normalment està darrere meu i em segueix. Això em crea molta por i inseguretat, encara que normalment m'agraden les coses fosques. Quan sento por les parts del meu cos no responen durant uns minuts, fins que em poso a córrer perquè m'està perseguint en Jordi 3, com aquell dia que en Jordi 2 se'n va endur a les meves amigues i millor amic i vaig haver de córrer tant que de sobte vaig sentir un tret i mil·lèsimes de segon més tard una petita punxada a la part de darrere del meu cos i vaig caure a terra. Quan començo a córrer com un boig ve la Carme i em clava una cosa al braç, llavors em sento com una rosa acabada de néixer i m'adormo, com quan no hi ha sol i en Jordi 3 desapareix. Avui tinc un nou pla i és escapar-me, encara que no sé com ho faré, però no em preocupa no saber com ho faré, ja que les veus que escolto normalment ja em diuen que he de fer en cada moment de la meva vida.
Hola, soc en Jordi Erias, ex estudiant de la Universitat de Barcelona, dic ex perquè fa un any que em van expulsar. Avui som dia 11 de novembre de 1967 i fa un dia bon dia, un dia tapat amb vent molt fred i tot és molt fosc. Ara mateix només puc observar dues estrelles a sobre del meu cap i un noi més o menys de la meva edat just darrere del mirall de l'habitació on he estat tancat els últims mesos. Amb el noi normalment parlem encara que no sempre està a l'altra banda del mirall, a vegades només hi ha el reflex de la meva habitació. A la nit, pot haver-hi el noi igualment, però canvia el color, passa a tenir tons més grisencs, i es mou igual que jo i això fa que senti un calfred recorrent-me pel cos. Em deixen sortir de l'habitació a les 3:06 de la matinada per anar a parlar amb les estrelles que són les meves úniques amigues, ja que estan allunyades de mi. Tenia dues amigues la Carol, la Martina i el meu millor amic en Miquel, que ja no els podré veure més. Perquè just el dia que em van expulsar, la persona que està a l'altra banda del meu mirall va agafar un pal de ferro i els hi va fer tant mal que ja no estan a l'exterior com solien estar, ara estan amb les meves noves amigues, les estrelles, tot i que a vegades baixen a visitar-me i juguem a cartes i m'expliquen com els hi va la vida per allà on elles i ell estan ara.
La gent que em cuida on estic allotjat actualment, sento que diuen coses sobre mi i la persona que està en el mirall que es diu igual que jo, però no sé per què sempre tinc la freda sensació que només parlen d'en Jordi 2, així l'he anomenat, i això em fa sentir buit i trist, llavors em poso a cridar i a trencar coses. Un dia em vaig clavar un llapis al pit i em va fer sentir viu, segons la Carme la meva nova mare, diu que no em puc clavar coses al cos perquè em poden fer mal encara que jo em sento més viu i tot. Recordo que la primera tarda que va fer mal temps, per la finestra de la meva suit va entrar un tercer Jordi era un dia que hi havia molt sol, no sé per què quan fa sol apareix un tercer Jordi, aquest és gris tirant cap a negre i normalment està darrere meu i em segueix. Això em crea molta por i inseguretat, encara que normalment m'agraden les coses fosques. Quan sento por les parts del meu cos no responen durant uns minuts, fins que em poso a córrer perquè m'està perseguint en Jordi 3, com aquell dia que en Jordi 2 se'n va endur a les meves amigues i millor amic i vaig haver de córrer tant que de sobte vaig sentir un tret i mil·lèsimes de segon més tard una petita punxada a la part de darrere del meu cos i vaig caure a terra. Quan començo a córrer com un boig ve la Carme i em clava una cosa al braç, llavors em sento com una rosa acabada de néixer i m'adormo, com quan no hi ha sol i en Jordi 3 desapareix. Avui tinc un nou pla i és escapar-me, encara que no sé com ho faré, però no em preocupa no saber com ho faré, ja que les veus que escolto normalment ja em diuen que he de fer en cada moment de la meva vida.
Hores més tard arriba la Carme a la meva habitació, en Jordi 2 i jo veiem que porta el boli que em clava quan estic nerviós, les veus li diuen directament a en Jordi 2 que agafi el boli i li clavi múltiples cops, ràpidament en Jordi 2 ho fa. Minuts més tard parem d'escoltar les veus i veig a la Carme a terra amb un bassal de líquid vermell sota d'ella, el mateix bassal que hi havia sota d'en miquel, les meves mans tacades, em poso nerviós en recordar els fets que havien passat anteriorment i seguidament em poso a cridar com si fos un boig que acabava de matar a algú. Les veus tornen i diuen que agafem les claus de les butxaques de la Carme i que fugim d'aquell centre de descans. Ara soc jo qui agafo les claus i em poso a córrer i intentar sortir d'aquella habitació, estic entrant en pànic i rellisco amb el líquid vermell, el cop fa que em senti millor, per tant, surto amb més forces del centre. Ja estic fora, però estic suant i no puc respirar bé, ja que tinc asma, puc sentir els batecs del cor a tot arreu. Veig que tothom em mira, per tant, em poso a cridar molt fort i a pegar a tothom que estava mirant. Encara portava el boli que punxa, per tant, cada cop que pegava a algú hi havia més líquid vermell a terra. Veig a la policia arribar, m'estan apuntant... Explico que jo no he fet res, que ha sigut en Jordi 2, ningú em creu... Faig un crit dient:
-Vull ser en Jordi 3! I desaparèixer ara mateix!
Sento que en Jordi 2 agafa el meu braç i fa que agafi amb fermesa el boli que punxa, fa que aixequi el braç i de sobte estic volant, estic adormint-me, estic flotant, estic estirat a un núvol... El llac es comença a formar al meu voltant i jo començo a perdre el coneixement, però puc sentir que tothom està espantat. De sobte veig en Miquel que vol que anem a jugar a cartes, però em posa una condició per anar a jugar, que sigui jo el que va a visitar la seva habitació, així doncs el començo a seguir per un camí on sento fred i calor, mal i felicitat, emoció i ganes de morir... Finalment, arribem a casa seva i em porta a la seva habitació on puc veure a la Carol i a la Martina preparant les cartes, i dic:
-Hola a totes... Per fi ja estic bé, ja m'he curat! Miquel, gràcies per haver-me portat amb vosaltres i amb les amigues que vaig fer al centre de descans! Per fi estic al paradís que sempre he estat somiant!
-Vull ser en Jordi 3! I desaparèixer ara mateix!
Sento que en Jordi 2 agafa el meu braç i fa que agafi amb fermesa el boli que punxa, fa que aixequi el braç i de sobte estic volant, estic adormint-me, estic flotant, estic estirat a un núvol... El llac es comença a formar al meu voltant i jo començo a perdre el coneixement, però puc sentir que tothom està espantat. De sobte veig en Miquel que vol que anem a jugar a cartes, però em posa una condició per anar a jugar, que sigui jo el que va a visitar la seva habitació, així doncs el començo a seguir per un camí on sento fred i calor, mal i felicitat, emoció i ganes de morir... Finalment, arribem a casa seva i em porta a la seva habitació on puc veure a la Carol i a la Martina preparant les cartes, i dic:
-Hola a totes... Per fi ja estic bé, ja m'he curat! Miquel, gràcies per haver-me portat amb vosaltres i amb les amigues que vaig fer al centre de descans! Per fi estic al paradís que sempre he estat somiant!
Prosa II. 2n Premi: "Del paradís a l'infern"
Per Sofia Patriarca
Eureka! Hem guanyat un milió més aquest últim any.
En Ramón gaudia d’un gran èxit a la seva empresa, tothom l’admirava. Provenia d’una família molt reconeguda de la burgesia catalana i hi havia heretat una fàbrica de productes carnis. Tenia moltíssims amics de totes les capes socials. Era molt guapo i solter; una joia. Però Ramón tenia un secret, una doble vida.
De dia s’ocupava de totes les qüestions de la fàbrica i de nit feia el ple a la seva discoteca gai. L’havia obert un any abans fruit de les seves passions prohibides i era un èxit total. Cada nit, després d’una jornada de feina en un món seriós, sortia a sopar als millors restaurants de Barcelona, sempre acompanyat d’un gran nombre d’amics. Després passava a
prendre un chupito als locals gais més emblemàtics per animar a la gent que anés a ballar a la seva discoteca.
Ho tenia tot, un pis enorme a la Gran Via, una casa a la muntanya, un pastor dels Pirineus, però sobretot el que tenia era un gran reconeixement social.
Un matí, es va aixecar sentint una forta pressió al pit i amb molta tos. De primer moment no li va donar importància, no obstant això es va repetir durant diversos dies, així que va decidir
anar a l’hospital. Li van trobar una pulmonia. Després de medicar-se una setmana li va passar, així que va continuar amb la vida esbojarrada de sempre. Això no obstant no acabava aquí, al cap de tres setmanes li va tornar a passar.
Un cop a l’hospital, veient que era la segona vegada en tan poc temps, li van fer unes preguntes:
-Vostè ha mai mantingut relacions amb un altre home? - Li va preguntar el doctor. En Ramón va assentir. A partir d’aquell moment el doctor va començar a mirar-lo amb uns altres ulls i li va donar una adreça on anar a fer-se una prova de sida.
En aquella època dels anys noranta les proves havien de fer-se en el centre de malalties tropicals a Drassanes i trigaven un mes a donar els resultats. POSITIU. Li va caure el món als peus. És veritat, havia viatjat a San Francisco pocs anys abans quan encara ningú parlava d’aquesta malaltia.
Va haver de seguir uns tractaments a l’hospital que el van deixar molt prim i amb molt mal aspecte. Els rumors de la seva malaltia van córrer com la pólvora el seu cercle d’amistat i la gent va començar a donar-li l’esquena. PER QUÈ? Per què es va descobrir la seva tendència sexual en una època molt carca? O per què les persones no volien ser reconegudes com a
homosexuals o mariques, com se’ls anomenava en aquells temps?
El cas és que va perdre la major part dels seus amics i de la seva família, però els seus quatre millors amics van demostrar que realment l’estimaven com era i que estaven disposats a ajudar-lo i a protegir-lo com Sant Jordi a la princesa.
L’amistat va guanyar el combat contra el rebuig social. Qui volia ser amic d’un plomes?
Eureka! Hem guanyat un milió més aquest últim any.
En Ramón gaudia d’un gran èxit a la seva empresa, tothom l’admirava. Provenia d’una família molt reconeguda de la burgesia catalana i hi havia heretat una fàbrica de productes carnis. Tenia moltíssims amics de totes les capes socials. Era molt guapo i solter; una joia. Però Ramón tenia un secret, una doble vida.
De dia s’ocupava de totes les qüestions de la fàbrica i de nit feia el ple a la seva discoteca gai. L’havia obert un any abans fruit de les seves passions prohibides i era un èxit total. Cada nit, després d’una jornada de feina en un món seriós, sortia a sopar als millors restaurants de Barcelona, sempre acompanyat d’un gran nombre d’amics. Després passava a
prendre un chupito als locals gais més emblemàtics per animar a la gent que anés a ballar a la seva discoteca.
Ho tenia tot, un pis enorme a la Gran Via, una casa a la muntanya, un pastor dels Pirineus, però sobretot el que tenia era un gran reconeixement social.
Un matí, es va aixecar sentint una forta pressió al pit i amb molta tos. De primer moment no li va donar importància, no obstant això es va repetir durant diversos dies, així que va decidir
anar a l’hospital. Li van trobar una pulmonia. Després de medicar-se una setmana li va passar, així que va continuar amb la vida esbojarrada de sempre. Això no obstant no acabava aquí, al cap de tres setmanes li va tornar a passar.
Un cop a l’hospital, veient que era la segona vegada en tan poc temps, li van fer unes preguntes:
-Vostè ha mai mantingut relacions amb un altre home? - Li va preguntar el doctor. En Ramón va assentir. A partir d’aquell moment el doctor va començar a mirar-lo amb uns altres ulls i li va donar una adreça on anar a fer-se una prova de sida.
En aquella època dels anys noranta les proves havien de fer-se en el centre de malalties tropicals a Drassanes i trigaven un mes a donar els resultats. POSITIU. Li va caure el món als peus. És veritat, havia viatjat a San Francisco pocs anys abans quan encara ningú parlava d’aquesta malaltia.
Va haver de seguir uns tractaments a l’hospital que el van deixar molt prim i amb molt mal aspecte. Els rumors de la seva malaltia van córrer com la pólvora el seu cercle d’amistat i la gent va començar a donar-li l’esquena. PER QUÈ? Per què es va descobrir la seva tendència sexual en una època molt carca? O per què les persones no volien ser reconegudes com a
homosexuals o mariques, com se’ls anomenava en aquells temps?
El cas és que va perdre la major part dels seus amics i de la seva família, però els seus quatre millors amics van demostrar que realment l’estimaven com era i que estaven disposats a ajudar-lo i a protegir-lo com Sant Jordi a la princesa.
L’amistat va guanyar el combat contra el rebuig social. Qui volia ser amic d’un plomes?
En Ramón va descobrir qui eren els amics de veritat i va poder viure amb dignitat i alegria el
final de la vida que ell mateix havia decidit amb orgull. Però també es va adonar de com una
mateixa persona en un minut pot passar del paradís a l’infern, de com els prejudicis poden
afectar a la manera en què les persones et veuen quan descobreixen que ets diferent.
Els anys han passat i en Ramón ja no hi és, tanmateix les coses han canviat menys del que
voldríem, encara que es defensen els drets de la diversitat, les ments obsoletes segueixen el
seu camí. En Ramón no va poder mai entendre que la vida li canviés tant i tan ràpid, així i tot li
va servir per reconèixer les persones que l’estimaven tal com era.
final de la vida que ell mateix havia decidit amb orgull. Però també es va adonar de com una
mateixa persona en un minut pot passar del paradís a l’infern, de com els prejudicis poden
afectar a la manera en què les persones et veuen quan descobreixen que ets diferent.
Els anys han passat i en Ramón ja no hi és, tanmateix les coses han canviat menys del que
voldríem, encara que es defensen els drets de la diversitat, les ments obsoletes segueixen el
seu camí. En Ramón no va poder mai entendre que la vida li canviés tant i tan ràpid, així i tot li
va servir per reconèixer les persones que l’estimaven tal com era.
Fotografia matemàtica
Prosa III. 1r Premi: "Tic-tac, tic-tac, tic-"
Per Jana Cuch
M’agradava molt ser un rellotge. Tenia una única feina, i hi excel·lia, com no
podia ser d’una altra manera. El dia que el pare em va comprar era un dia
d’octubre del 1934. Nou de trinca, acabat de sortir de la fàbrica. Amb l’americana, el barret d’obrer i els pantalons bruts que encara tenien la marca del planxat, em duia sota el braç mentre conversava amb un company de bigotis abundants sobre no-sé-què d’una República. Em sentia afortunat sota l’aixella del pare, balancejat pel caminar, mentre tornava cap al cotxe de línia que ens duria a casa.
El primer que recordo quan vam entrar a casa van ser els fills. Ell, de gairebé
onze anys, tot un homenet. Ella, de tretze. Li faltava poc per ser una dona. “A
veure, pare? Què portes?” Aquell dia va ser el més feliç de la meva vida. La mare era la meva preferida. La seva cara era la que més es va girar més vegades durant els quatre anys i escaig que vaig ser amb ells. O que ells van ser amb mi.
Ja hi arribarem, tranquil. Quan arribi el moment t’ho explicaré. T’explicaré com m’he quedat sol. Ara deixa’m recordar. Deixa’m viatjar en els records.
Els nens creixien a una velocitat vertiginosa. Des de la paret de la cuina, on
m’havien penjat, els observava al jardí. Cada matí, quan el pare marxava cap a la ciutat a treballar, els nens es quedaven a la tanca, dient adeu abans d’anar cap a l’escola. Tothom estava content. La mare es dedicava a preparar el dinar durant tot el matí. A les dotze en punt, com si ella mateixa fos un rellotge, es girava cap a mi. “Ja són les dotze! Valga’m Déu!”, deia. Aleshores s’eixugava les mans enfarinades al davantal, es mudava i cap a missa que anava, fins a la una.
I jo, solet, els esperava feliç de saber que tornarien, que em tornarien a preguntar l’hora amb la mirada i que jo els faria contents.
Ell va fer l’estirada a l’estiu del 35. Amb els seus amics cada tarda agafaven les
bicicletes i vinga a voltar amunt i avall, amunt i avall. Ara cap aquí, després cap allà. Demà pujarem el turó! Avui hem anat al riu. Ella, als quinze, es trenava els cabells amb flors del camp. Les seves amigues venien gairebé cada tarda a berenar, després de fer una passejada pels voltants. A vegades arribaven amb esgarrinxades a les cames, els vestits estripats i amb aroma de muntanya. Mare, mare! Hem pujat a un arbre i hem vist un esquirol! I com reien! I com xerraven!
El dia que va canviar tot va ser el 19 de juliol del 36. El pare va arribar cansat a la nit, amb l’home dels bigotis. Et sap greu si em quedo a sopar? Van estendre un diari sobre la tauleta de la cuina, just sota meu. Sublevació militar. Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya... No em preguntis de què anava l’article -només soc un rellotge- però l’ambient mai va tornar a ser el mateix.
M’agradava molt ser un rellotge. Tenia una única feina, i hi excel·lia, com no
podia ser d’una altra manera. El dia que el pare em va comprar era un dia
d’octubre del 1934. Nou de trinca, acabat de sortir de la fàbrica. Amb l’americana, el barret d’obrer i els pantalons bruts que encara tenien la marca del planxat, em duia sota el braç mentre conversava amb un company de bigotis abundants sobre no-sé-què d’una República. Em sentia afortunat sota l’aixella del pare, balancejat pel caminar, mentre tornava cap al cotxe de línia que ens duria a casa.
El primer que recordo quan vam entrar a casa van ser els fills. Ell, de gairebé
onze anys, tot un homenet. Ella, de tretze. Li faltava poc per ser una dona. “A
veure, pare? Què portes?” Aquell dia va ser el més feliç de la meva vida. La mare era la meva preferida. La seva cara era la que més es va girar més vegades durant els quatre anys i escaig que vaig ser amb ells. O que ells van ser amb mi.
Ja hi arribarem, tranquil. Quan arribi el moment t’ho explicaré. T’explicaré com m’he quedat sol. Ara deixa’m recordar. Deixa’m viatjar en els records.
Els nens creixien a una velocitat vertiginosa. Des de la paret de la cuina, on
m’havien penjat, els observava al jardí. Cada matí, quan el pare marxava cap a la ciutat a treballar, els nens es quedaven a la tanca, dient adeu abans d’anar cap a l’escola. Tothom estava content. La mare es dedicava a preparar el dinar durant tot el matí. A les dotze en punt, com si ella mateixa fos un rellotge, es girava cap a mi. “Ja són les dotze! Valga’m Déu!”, deia. Aleshores s’eixugava les mans enfarinades al davantal, es mudava i cap a missa que anava, fins a la una.
I jo, solet, els esperava feliç de saber que tornarien, que em tornarien a preguntar l’hora amb la mirada i que jo els faria contents.
Ell va fer l’estirada a l’estiu del 35. Amb els seus amics cada tarda agafaven les
bicicletes i vinga a voltar amunt i avall, amunt i avall. Ara cap aquí, després cap allà. Demà pujarem el turó! Avui hem anat al riu. Ella, als quinze, es trenava els cabells amb flors del camp. Les seves amigues venien gairebé cada tarda a berenar, després de fer una passejada pels voltants. A vegades arribaven amb esgarrinxades a les cames, els vestits estripats i amb aroma de muntanya. Mare, mare! Hem pujat a un arbre i hem vist un esquirol! I com reien! I com xerraven!
El dia que va canviar tot va ser el 19 de juliol del 36. El pare va arribar cansat a la nit, amb l’home dels bigotis. Et sap greu si em quedo a sopar? Van estendre un diari sobre la tauleta de la cuina, just sota meu. Sublevació militar. Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya... No em preguntis de què anava l’article -només soc un rellotge- però l’ambient mai va tornar a ser el mateix.
La mare tenia por. El pare també, tot i que no ho demostrava tant. Ell, amb tretze anys, se’n desentenia. Ella no. Ella intuïa que les coses havien canviat. Vaig veure la seva mirada quan el pare va arribar amb un fusell a casa. Els han repartit a la plaça, va dir. Tothom a defensar la República.
La República. A vegades em pregunto si de debò valia la pena morir per ella.
Després penso, segur que sí, sinó no ho haguessin fet. Entre el 1936 i el 1939
tot va passar tan ràpid...i a la vegada el temps era feixuc com una llosa. La mare estava a la cuina, amb les cartes de racionament, i no tenia ni un trist pot de cigrons per escalfar. I els nens, quin remei, cada dia s’estrenyien més el cinturó.
Aquell any, ella ho va perdre tot. El germà. La mare. La mare va morir de pena.
D’ell no se’n va recuperar ni el casc. I va acabar marxant. No. No. Va acabar
fugint. Fugint d’una casa que li portava massa records com per quedar-s’hi. Un dia va agafar una maleta rònega amb el poc que tenia i ja no l’he vista més. Crec que ni tan sols va tancar la porta.
Ara estic sol. Fa molt que a la casa hi regna el silenci. El silenci...i jo, a la cuina.
Etern. Segueixo marcant l’hora per una família que ja no hi és. Ningú para a mig camí per observar-me, ni deixa a mig fer una feina per saber l’hora. Marco el
temps i el marco per ningú. Segueixo inexorable. Irrompible.
I, tot i així, em canso. M’alenteixo.
Fa temps que ho pressento. El final està a prop. Les meves busques malden per donar una última volta. L’horària, la minutera. Pugnen per marcar un últim minut, un últim segon. Faig tan tard...Marco una hora que no és i ningú ho sap. El meu engranatge cruix. I jo em canso. Em canso.
Faig una darrera ullada per una cuina que m’ha fet de llar durant tants anys. Que ha vist com les meves agulles feien quilòmetres sense moure’s de la paret, radis incessants d’aquest rellotge vell. És el moment. D’aquí poc em quedaré marcant
la mateixa hora per tota l’eternitat. Que bell. Que trist. Que poètic. Sospiro.
Faig el darrer tic.
I ja no sona el tac.
La República. A vegades em pregunto si de debò valia la pena morir per ella.
Després penso, segur que sí, sinó no ho haguessin fet. Entre el 1936 i el 1939
tot va passar tan ràpid...i a la vegada el temps era feixuc com una llosa. La mare estava a la cuina, amb les cartes de racionament, i no tenia ni un trist pot de cigrons per escalfar. I els nens, quin remei, cada dia s’estrenyien més el cinturó.
Aquell any, ella ho va perdre tot. El germà. La mare. La mare va morir de pena.
D’ell no se’n va recuperar ni el casc. I va acabar marxant. No. No. Va acabar
fugint. Fugint d’una casa que li portava massa records com per quedar-s’hi. Un dia va agafar una maleta rònega amb el poc que tenia i ja no l’he vista més. Crec que ni tan sols va tancar la porta.
Ara estic sol. Fa molt que a la casa hi regna el silenci. El silenci...i jo, a la cuina.
Etern. Segueixo marcant l’hora per una família que ja no hi és. Ningú para a mig camí per observar-me, ni deixa a mig fer una feina per saber l’hora. Marco el
temps i el marco per ningú. Segueixo inexorable. Irrompible.
I, tot i així, em canso. M’alenteixo.
Fa temps que ho pressento. El final està a prop. Les meves busques malden per donar una última volta. L’horària, la minutera. Pugnen per marcar un últim minut, un últim segon. Faig tan tard...Marco una hora que no és i ningú ho sap. El meu engranatge cruix. I jo em canso. Em canso.
Faig una darrera ullada per una cuina que m’ha fet de llar durant tants anys. Que ha vist com les meves agulles feien quilòmetres sense moure’s de la paret, radis incessants d’aquest rellotge vell. És el moment. D’aquí poc em quedaré marcant
la mateixa hora per tota l’eternitat. Que bell. Que trist. Que poètic. Sospiro.
Faig el darrer tic.
I ja no sona el tac.
Prosa III. 2n Premi: "Ajuda'm"
Per Gemma Calvo
No ho entenc, ara que estic més a prop que mai de sortir d’aquí tinc por. Tinc molta por. Ja no recordo com es vivia envoltada de gent que no et vol fer mal i que et vol ajudar. No m’entenc! Em segueix a tot arreu. Ja no només em vigilen les càmeres, sinó que ella també. És molt estranya la sensació de no saber el seu nom ni per què m’ajuda, però que ella ho sàpiga tot, tot, tot de mi. M’inquieta la seva presència, apunta tot el que faig i si no n’hi hagués prou, no respon les meves preguntes, em regala un silenci inquietant, que després es converteix en preguntes cap a mi.
No m’agrada aquesta sensació. Sé que em vol ajudar i que està fent tot el possible per treure’m d’aquí però necessito respostes! D'aquí a dos dies anem a judici i espero que em declarin innocent, però també et dic, no sé de què coi m’han acusat!
Crec que arribats a aquest punt l’únic que pots fer és continuar llegint perquè crec que t’he formulat moltes preguntes sense cap resposta, perquè ja t’ho he dit, NO LES SÉ!!!
Deixem-nos estar de bajanades i tornem al que m’interessa. Aquesta dona que va aparèixer d’un dia per l’altre, resulta que és advocada i em va dir que feia molt temps que treballava en el meu cas. Repeteixo, no entenc per què parlem d’un cas si a mi em van tancar aquí perquè sí, sense cap motiu, que jo sàpiga.
L’únic que sé d’aquest personatge femení que ha aparegut a la meva vida sense previ avís, és que era alumna de la mare i crec que havien establert una relació gairebé d’amistat entre professora i alumna. La mare mai m’havia parlat d’ella, mai m’havia parlat de ningú. Els pares eren molt permissius, em deixaven fer qualsevol cosa que els demanés, cal remarcar que mai eren per casa. No hi havia dia al llarg de la setmana que dinéssim o sopéssim els tres junts. Era trist. Passava massa temps sola a casa. La Mia i el Kane, la majoria de cops que els demanava que vinguessin venien, però a diferència de mi tenien una família que volia passar
temps amb ells. No he tingut temps per pensar en ells, els dies aquí se’m fan eterns, però és veritat que només penso en l’ara i aquí, en el que em passa dins d’aquestes quatre parets que m’envolten.
No pretenc que em miris amb cara de pena quan em vegis pel carrer, sinó que siguis conscient que no tothom ho té tan fàcil com tu!
D'aquí a dos dies espero poder sortir d’aquest infern i tornar a la meva realitat, tot i que crec que res tornarà a ser igual que abans. La gent haurà anat fent la seva vida sense tenir-me en compte, hauré estat un total de tres-cents vuitanta dies aïllada de
tothom. Des que la noia aquesta coneguda de la mare va arribar, m’ha estat
preparant pel judici, que segons ella, decidirà el meu futur i per fi respondrà totes les meves preguntes. No acabo d’entendre com una persona aliena a mi em coneix més que jo mateixa.
Pensant-ho millor, no vull que sàpigues de mi, deixa’m! Prefereixo assabentar-me jo sola del meu “cas” que acompanyada d’un desconegut que només em llegeix per evadir-se segurament de la seva trista vida. No vull que m’utilitzis per sentir-te millor amb tu mateix, veient que hi ha gent que està pitjor que tu!
No ho entenc, ara que estic més a prop que mai de sortir d’aquí tinc por. Tinc molta por. Ja no recordo com es vivia envoltada de gent que no et vol fer mal i que et vol ajudar. No m’entenc! Em segueix a tot arreu. Ja no només em vigilen les càmeres, sinó que ella també. És molt estranya la sensació de no saber el seu nom ni per què m’ajuda, però que ella ho sàpiga tot, tot, tot de mi. M’inquieta la seva presència, apunta tot el que faig i si no n’hi hagués prou, no respon les meves preguntes, em regala un silenci inquietant, que després es converteix en preguntes cap a mi.
No m’agrada aquesta sensació. Sé que em vol ajudar i que està fent tot el possible per treure’m d’aquí però necessito respostes! D'aquí a dos dies anem a judici i espero que em declarin innocent, però també et dic, no sé de què coi m’han acusat!
Crec que arribats a aquest punt l’únic que pots fer és continuar llegint perquè crec que t’he formulat moltes preguntes sense cap resposta, perquè ja t’ho he dit, NO LES SÉ!!!
Deixem-nos estar de bajanades i tornem al que m’interessa. Aquesta dona que va aparèixer d’un dia per l’altre, resulta que és advocada i em va dir que feia molt temps que treballava en el meu cas. Repeteixo, no entenc per què parlem d’un cas si a mi em van tancar aquí perquè sí, sense cap motiu, que jo sàpiga.
L’únic que sé d’aquest personatge femení que ha aparegut a la meva vida sense previ avís, és que era alumna de la mare i crec que havien establert una relació gairebé d’amistat entre professora i alumna. La mare mai m’havia parlat d’ella, mai m’havia parlat de ningú. Els pares eren molt permissius, em deixaven fer qualsevol cosa que els demanés, cal remarcar que mai eren per casa. No hi havia dia al llarg de la setmana que dinéssim o sopéssim els tres junts. Era trist. Passava massa temps sola a casa. La Mia i el Kane, la majoria de cops que els demanava que vinguessin venien, però a diferència de mi tenien una família que volia passar
temps amb ells. No he tingut temps per pensar en ells, els dies aquí se’m fan eterns, però és veritat que només penso en l’ara i aquí, en el que em passa dins d’aquestes quatre parets que m’envolten.
No pretenc que em miris amb cara de pena quan em vegis pel carrer, sinó que siguis conscient que no tothom ho té tan fàcil com tu!
D'aquí a dos dies espero poder sortir d’aquest infern i tornar a la meva realitat, tot i que crec que res tornarà a ser igual que abans. La gent haurà anat fent la seva vida sense tenir-me en compte, hauré estat un total de tres-cents vuitanta dies aïllada de
tothom. Des que la noia aquesta coneguda de la mare va arribar, m’ha estat
preparant pel judici, que segons ella, decidirà el meu futur i per fi respondrà totes les meves preguntes. No acabo d’entendre com una persona aliena a mi em coneix més que jo mateixa.
Pensant-ho millor, no vull que sàpigues de mi, deixa’m! Prefereixo assabentar-me jo sola del meu “cas” que acompanyada d’un desconegut que només em llegeix per evadir-se segurament de la seva trista vida. No vull que m’utilitzis per sentir-te millor amb tu mateix, veient que hi ha gent que està pitjor que tu!
– No t’inventis res, digues només la veritat, però no donis més informació de la que et demanin – va ser l’últim consell de l’advocada el dia abans del judici.
No sabia com interpretar-lo, no em sentia preparada perquè l'endemà es decidís el meu futur en base al meu passat. Tot i tenir moltes incògnites respecte a aquesta noia, crec que ara mateix és la persona que noto més a prop de mi i durant aquests gairebé tres mesos he acabat trobant en ella un refugi, encara que no m’acaba de donar gaire bona espina. Des de la seva arribada no m’han tornat a sedar, m’han donat millor menjar, per tant, li estic agraïda pel que ha suposat per mi.
Cada cop falten menys hores i no puc dormir. No entenc encara per què he d’anar a judici. Estic massa nerviosa perquè el meu cos descansi, tinc els músculs en tensió i el meu cervell només fa que pensar i intentar recordar. Sé que tinc un buit temporal
dins la meva memòria i crec, només crec que està estretament relacionat amb tot aquest enrenou que s’ha creat al meu voltant.
Em desperto. Per fi ha arribat el gran dia, tinc molta por del que pugui passar.
L’advocada em porta roba elegant, que em poso i sembla que tingui deu anys més.
Pujo al seu cotxe, surto després d’una mica més d’un any d’aquest edifici i espero
no tornar-hi mai més. He agafat les poques coses que tenia a la meva cambra per si
decidien que era innocent i així no haver de tornar-hi a entrar. Baixem del cotxe,
tenim davant el jutjat i sorprenentment hi ha molta premsa. No entenc quina
importància pot tenir el meu “cas” per totes aquestes persones desconegudes. Els i
les periodistes m’enfoquen amb càmeres i m’apropen els micròfons fent-me
preguntes que sincerament no escolto. Entro a la sala, és plena a rebentar de gent.
Entre tota la multitud veig a la Mia i el Kane després de tot aquest temps. Un
somriure se’m dibuixa als llavis, però se m’esborra ràpidament quan els saludo i
m’aparten la mirada. A primera fila hi ha els avis que em miren amb menyspreu. No
entenc res, què he fet per arribar aquí?
L’advocada em fan seure al seu costat, a una banda de la sala, a l’altra hi ha una
taula amb el meu oncle i un home desconegut. El jutge entra a la sala i tothom es
posa dempeus. S’asseu, agafa el martell de la justícia i diu:
– Avui, 16 de juny de 2005, ens reunim tots aquí per iniciar el judici sobre
l’assassinat del senyor i la senyora Myers. Tenint com a principal sospitosa la seva
pròpia filla, Leslie Myers.
No sabia com interpretar-lo, no em sentia preparada perquè l'endemà es decidís el meu futur en base al meu passat. Tot i tenir moltes incògnites respecte a aquesta noia, crec que ara mateix és la persona que noto més a prop de mi i durant aquests gairebé tres mesos he acabat trobant en ella un refugi, encara que no m’acaba de donar gaire bona espina. Des de la seva arribada no m’han tornat a sedar, m’han donat millor menjar, per tant, li estic agraïda pel que ha suposat per mi.
Cada cop falten menys hores i no puc dormir. No entenc encara per què he d’anar a judici. Estic massa nerviosa perquè el meu cos descansi, tinc els músculs en tensió i el meu cervell només fa que pensar i intentar recordar. Sé que tinc un buit temporal
dins la meva memòria i crec, només crec que està estretament relacionat amb tot aquest enrenou que s’ha creat al meu voltant.
Em desperto. Per fi ha arribat el gran dia, tinc molta por del que pugui passar.
L’advocada em porta roba elegant, que em poso i sembla que tingui deu anys més.
Pujo al seu cotxe, surto després d’una mica més d’un any d’aquest edifici i espero
no tornar-hi mai més. He agafat les poques coses que tenia a la meva cambra per si
decidien que era innocent i així no haver de tornar-hi a entrar. Baixem del cotxe,
tenim davant el jutjat i sorprenentment hi ha molta premsa. No entenc quina
importància pot tenir el meu “cas” per totes aquestes persones desconegudes. Els i
les periodistes m’enfoquen amb càmeres i m’apropen els micròfons fent-me
preguntes que sincerament no escolto. Entro a la sala, és plena a rebentar de gent.
Entre tota la multitud veig a la Mia i el Kane després de tot aquest temps. Un
somriure se’m dibuixa als llavis, però se m’esborra ràpidament quan els saludo i
m’aparten la mirada. A primera fila hi ha els avis que em miren amb menyspreu. No
entenc res, què he fet per arribar aquí?
L’advocada em fan seure al seu costat, a una banda de la sala, a l’altra hi ha una
taula amb el meu oncle i un home desconegut. El jutge entra a la sala i tothom es
posa dempeus. S’asseu, agafa el martell de la justícia i diu:
– Avui, 16 de juny de 2005, ens reunim tots aquí per iniciar el judici sobre
l’assassinat del senyor i la senyora Myers. Tenint com a principal sospitosa la seva
pròpia filla, Leslie Myers.
Prosa III. 3r Premi: "Petit relat d'una metamorfosi"
Per Clara Borràs
Una tarda trista, algú fugia lluny del brogit urbà i s’endinsava corrent als boscos que l’acollien d’amagatall. El gris de la ciutat s’havia apoderat del seu cos i començava a conquerir l’ànima, i ell corria i corria panteixant en busca de verd. Tocava pedres i troncs i fulles i terrossos de terra que desfeia sota els seus peus i que agafava a grapats que ràpidament s’escolaven entre els dits i voleiaven cap enrere. Amb els ulls closos i les cames sense aturador, li creixien plomes a mesura que oblidava la pena, i aviat els peus s’alçaren de terra i tocaren el cel.
Inundat d’immens, l’ocell imprecís volava pel cel net d’amenaces en eterna llibertat. Feia batre les ales que feien bategar el cor, i tots dos batecs li enfortien l’armadura. El seu vol es reflectia sobre reines de pedra que descansaven en un son profund i arbres que gaudien de la plàcida ignorància, i amb cada alenada d’aire recobrava els colors perduts i l’essencial essència que li havia estat arrabassada.
L’alegria li floria a dins i, planejant, arribà a una casa davant què -ja sense ales però sí amb un somriure- els seus peus aterraren suaument. La família l’esperava amb el sopar a taula, i ell entrà amb la certesa del repòs d’haver recuperat la llar del cor i el coixí de l’ànima.
Una tarda trista, algú fugia lluny del brogit urbà i s’endinsava corrent als boscos que l’acollien d’amagatall. El gris de la ciutat s’havia apoderat del seu cos i començava a conquerir l’ànima, i ell corria i corria panteixant en busca de verd. Tocava pedres i troncs i fulles i terrossos de terra que desfeia sota els seus peus i que agafava a grapats que ràpidament s’escolaven entre els dits i voleiaven cap enrere. Amb els ulls closos i les cames sense aturador, li creixien plomes a mesura que oblidava la pena, i aviat els peus s’alçaren de terra i tocaren el cel.
Inundat d’immens, l’ocell imprecís volava pel cel net d’amenaces en eterna llibertat. Feia batre les ales que feien bategar el cor, i tots dos batecs li enfortien l’armadura. El seu vol es reflectia sobre reines de pedra que descansaven en un son profund i arbres que gaudien de la plàcida ignorància, i amb cada alenada d’aire recobrava els colors perduts i l’essencial essència que li havia estat arrabassada.
L’alegria li floria a dins i, planejant, arribà a una casa davant què -ja sense ales però sí amb un somriure- els seus peus aterraren suaument. La família l’esperava amb el sopar a taula, i ell entrà amb la certesa del repòs d’haver recuperat la llar del cor i el coixí de l’ànima.
Premi Fotografia Matemàtica. "Reunió de Radis", per Robert Tomàs (pare de Júlia Tomàs).
