Revista de Sant Jordi Escola d'Almenar 2022

Paper stack border

Abans, quan els romans existien hi havia un soldat que es deia Kym. Al Kym, encara que era soldat, no li agradava la violència. El dia que van anar a lluitar, no va fer res. Es va quedar parlant amb el rei d’Europa perquè estava buscant la Pau. El rei feia cara de malefactor. Quan el Kym el va veure,&nbsp;va pensar que no aconseguiria res. Van estar unes tres hores parlant i per sorpresa no va obtenir res. El Kym va sortir del palau del rei i allí on hi havia la guerra ja no hi havia ningú, només hi havia un grill cantant. L’endemà, es va despertar trist perquè no va aconseguir la pau a Europa. Després d’un esmorzar molt bo i equilibrat, ell seguia tot trist. Tot seguit, el seu millor amic, el Yurt, va anar tot corrent cap al Kym i...

Kym: Què passa? Yurt: Què no t’has adonat? Kym: De què (va preguntar estranyat)? Yurt: Què no ho has sentit? Kym: M’estàs ficant dels nervis! Explica-ho ja!!! Yurt: D’acord, ja t’ho dic... El rei d’Europa ha dit que ja no hi haurà més guerres. Kym: Visca (va cridar)!!! Ha estat cosa meva (va exclamar). Yurt: Com és això? Kym: Ha estat una història molt llarga. Yurt: Conta’m! Què vas fer tu perquè passes això? Kym: Vaig estar parlant unes tres hores amb el rei d’Europa sobre aquest tema, es va negar a fer-me cas, però em sembla que ha reflexionat i ha canviat d’opinió. Yurt: Visca! Visca! Et sembla bé si fem una festa per la pau? Kym: Sí! Sí! Fem-la. Això s'ha de celebrar!

Al cap d'un dia i 9 hores creuant el desert africà amb cotxe i 3 ampolles, van&nbsp;aconseguir&nbsp;arribar a la ciutat de Bou Arfa, a 7 quilòmetres de l'assentament dels soldats algerians. Aprofitant la parada a la ciutat de Bou Arfa els tres amics van reclutar 60 soldats i 10 persones per si de cas els sortia malament el pla i els soldats se'ls giraven en contra. Entrant dins del campament algerià, en&nbsp;Mamadou&nbsp;es va trobar al seu vell amic Hassan&nbsp;El Omari, un hacker capaç d'entrar a la NASA en cinc minuts. En&nbsp;Mamadou&nbsp;li va preguntar si volia formar part del seu equip.&nbsp;En Hassan va acceptar sense pensar-s'ho. Així van començar a aplicar el seu pla. Els quatre van entrar a dins vestits amb un uniforme algerià. En Hassan va piratejar les càmeres de seguretat per tal que no es veiés res i així en Youssef, pels conductes de ventilació, pogués arribar a la sala principal on estaven descansant tots els soldats&nbsp;.L' Abdel&nbsp;li donaria un explosiu per tal que els soldats es despertessin i escapessin per una de les dues portes. Els seixanta soldats i les deu persones armades&nbsp;s'amagarien&nbsp;en diferents llocs.&nbsp;

En&nbsp;Mamadou, en Youssef, l' Abdel, i en Hassan els esperarien a la sala de la porta esquerra, i en&nbsp;Mamadou&nbsp;els subornaria amb&nbsp;els seus dots&nbsp;i els 100.000 euros. Així que, dit i fet,&nbsp;el pla va sortir a la perfecció i,&nbsp;a sobre els tres mil soldats van sortir per la porta esquerra. Gràcies a aquesta subornada, el Marroc va aconseguir guanyar la guerra,&nbsp;i els quatre herois van guanyar la medalla&nbsp;d'herois&nbsp;de la pau.

Watercolor texture 3

Amb els llibres per amics no et faltarà companyia. Cada pàgina pot ser un estel que et fa de guia. (Joana Raspall)

No et rendeixis mai

Per començar... La veritat... no sé ni com començar. Fa uns&nbsp;2&nbsp;anys un conflicte al meu país va fer que tots els meus somnis caiguessin a terra. Tot va començar un dimecres a la tarda. Jo era a casa fent els deures de l'escola, la meva mare estava fent el berenar i el meu pare i la meva germana eren al menjador mirant la televisió. De cop la casa va tremolar. Eren uns avions militars que passaven per damunt de la ciutat. No sabíem què passava fins que vam veure entrar vehicles militars per tot arreu. La imatge de la tele va desaparèixer. Vam intentar obrir la televisió, el telèfon, però cap mitja de comunicació funcionava. Jo no sabia què fer, teníem molta por, i jo, en aquell moment, vaig intuir que la meva vida canviaria per sempre. Uns soldats ens van treure a la força de casa, a nosaltres i a tothom, i ens van ficar dins d'uns camions. Ningú sabia on anàvem. Quan vam sortir a la llum ens vam adonar que érem en una estació de tren i allí vam estar una setmana. Els nens i les nenes no paraven de jugar i divertir-se. Jo era en un racó&nbsp;asseguda&nbsp;en una escala quan, de sobte, un nen d'uns dos anys més gran que jo se'm va apropar i em va preguntar què em passava. No vaig respondre, i es va asseure al meu costat. Em va dir que no marxaria fins que li digués què em passava i no vaig tindre més remei que fer-ho.

Li vaig dir que no sabia què estava passant&nbsp;,que tot era molt estrany i que no sabia com afrontar aquella situació.Ell va respondre dient-me que opinava el mateix i que no sabia què feien allí. Em va començar a caure bé, i cada dia parlàvem del que ens passava. Això va provocar que en una setmana, fos el meu millor amic. El diumenge, va arribar un tren on ens van fer pujar. Quan tothom va acabar de pujar, el tren es va posar en marxa. Allí vam estar uns dos dies que no van ser molt agradables: no ens donaven menjar, no hi havia aigua per dutxar-se i poqueta per a beure. Tothom ja havia perdut la fe en poder sobreviure, però de cop, el tren va parar i dues o tres persones van caure a terra per la frenada. Vaig treure el cap per la porta, no hi veia perill. Només hi havia unes cases pintades de color verd i blanc. Vam sortir i ens van agafar a cadascú pels dos braços. Hi havia, com a mínim, trenta soldats en fila perquè ningú pogués escapar. En entrar dins de les cases, vam veure que estaven plenes de lliteres on hauríem de dormir. El meu amic i jo vam agafar les lliteres del fons i de seguida vam decidir idear un pla per a poder escapar i avisar del que estava passant en aquell lloc. Al cap de cinc nits, quan tothom dormia, vam agafar tot el que necessitàvem, i vam començar la fugida.

Pink polka dot border

Un bon dia, a la classe de 5è, la mestra va dir als alumnes: - Avui tenim una nova companya a classe. Ella&nbsp;es&nbsp;diu&nbsp;Emma. A l'hora del pati, la Mireia va anar a jugar a futbol. L'Emma va preguntar si podia jugar amb l'equip de la Mireia i li van respondre que sí. L'Emma sense voler va marcar dos gols a pròpia, en aquell moment van començar a burlar-se d'ella. A mesura que passava el temps, les burles es feien cada vegada més grans, i no sol eren a l'hora del pati, inclús a les hores de classe.&nbsp;Els&nbsp;pares de l'Emma&nbsp;l'ajudaven, però la tristesa no desapareixia tan&nbsp;fàcilment. A l'hora de tutoria&nbsp;parlaven&nbsp;del tema, però els assetjadors no feien cas i continuaven en la mateixa&nbsp;línia. Al cap d'un temps va començar a intervenir la direcció del centre. Després de moltes converses van poder parar les burles durant un temps.

No obstant això, al següent trimestre van continuar les burles, l'Emma va tornar a sentir-se malament. Van continuar intentant detenir les burles, però va acabar el curs sense trobar una solució. A 6è, al 1r trimestre la Mireia es va adonar del que li passava a l'Emma, li feien assetjament escolar. La Mireia va estar pensant, com la podia ajudar, fins que un dia es va adonar de com la podia ajudar a superar-ho. Les dues amigues van parlar-ho i&nbsp;van&nbsp;concloure&nbsp;que no s'ha d'escoltar tant els que ens volen mal i valorar-nos més per nosaltres mateixos.

&nbsp;Àlex Badia Masdeu 2n A

Un dia un nen que es deia Pau i la seva amiga Paula van intentar trobar la pau entre Guïssa i Traïna els quals estaven en guerra. El Pau te 8 anys i la Paula 9. La Paula era Guïssana i el Pau Traïner. El Pau es va escapar de casa al igual que la Paula, al seu lloc secret (una casa abandonada entre les fronteres de Traïna i Guïssa). -&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;Com ens ho farem? – va dir la Paula mentre li queien llàgrimes. -&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;No ho sé.- va dir el Pau molt trist. -&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;Ja ho sé!- va dir la Paula, canviant totalment d’humor. -&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;Com?- preguntà estranyat en Pau. -&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;Recordes el mapa que vam descobrir a la plaça?-&nbsp;pregunta la Paula. -&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;Ah,&nbsp;sí és veritat, però&nbsp;on està? -&nbsp;diu el Pau -&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;Al bagul.- -&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;On hem d’anar?- -&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;A Golònia.- -&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;Perfecte, la meva família ha d’anar-hi en autobús. Igual que la teva, no?- -&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;Sí.- -&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;Fins demà, que ja és de nit.- -&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;Adéu.-&nbsp;&nbsp; La Paula i el Pau se’n van anar a dormir a casa. L’endemà al matí tots van viatjar al destí i se’n van anar a l'hotel a l’arribar. -&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;Escapem-nos ràpid,&nbsp;baixem per l’ascensor!- diu el Pau fluixet a la Paula. -&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;&nbsp;D’acord, ràpid.- Diu la Paula fluixet.

A l'entrada de la mina hi havia una vagoneta amb: pics, cascs i pales. Els dos nens van pujar-hi i la van ficar en moviment. Quan ja portaven una estona es van trobar una bifurcació cap a l'esquerra, anirien cap al mineral anomenat “La pau “cap&nbsp;a la dreta toparien amb una paret. Van tirar cap a la dreta, però quasi van topar amb la paret. &nbsp;-Està allí “La pau”!!!!- exclama la Paula formant un eco impressionant a la cova. - A picar.- diu el Pau. Després d’una hora de cansament absolut van aconseguir treure “La Pau” i un pergamí&nbsp;que deia: “Ara, per aconseguir la pau absoluta, heu de ficar el mineral a la torre de la Pau que està al costat de la mina”. -Ràpid, a la torre de la Pau.- va dir la Paula mentre tornava a la vagoneta. - D’acord.- li va contestar el seu amic. Els dos nens van pujar cap a la torre i van arribar al cim. Després d’haver posat el mineral anomenat “la Pau”, al seu lloc. Es van despertar cadascun a casa seva.

Aquest ha estat el nostre repte! En les històries d'aquesta revista hi trobareu tots els nostres desitjos, il·lusions, sentiments i esperances. A través de les paraules tot l'alumnat ha fet un gran esforç per explicar com n'és de necessària l'amistat, l'estimació, la tranquil·litat,&nbsp;&nbsp;l'alegria... Un remolí d'emocions que ens fan tirar endavant.&nbsp; També la nostra revista fa un pas cap al progrés, amb aquest nou format digital, que la fa més accessible i viva. I és que ja té quaranta anys i ho hem volgut celebrar amb aquesta edició tan especial.

NENES I NENS D'EDUCACIÓ INFANTIL

Un any després, mentre estava&nbsp;tan&nbsp;tranquil·la a la meva habitació estudiant, vaig sentir el timbre de casa. Vaig anar a obrir la porta, i em vaig quedar bocabadada. El meu pare estava a davant meu, va sobreviure a la guerra. Mai l'havia abraçat&nbsp;tan&nbsp;fort com aquell dia. Després&nbsp;d'haver-li&nbsp;fet&nbsp;l'abraçada, vaig cridar "El pare ha tornat, ha sobreviscut." La meva mare&nbsp;en&nbsp;sentir-me dir això va venir corrents a veure al meu pare,&nbsp;després, va venir el meu germà.

Una vegada hi havia&nbsp;un nen que es deia Oriol. Tenia&nbsp;9&nbsp;anys i sofria assetjament per part de 3 companys de classe. Ell era molt vergonyós i no explicava mai els seus problemes a ningú i per això sempre estava neguitós. Fins que un 22 d'abril, un dia com tots, va arribar un nen que li va canviar la vida. Es deia Pau i era un nen excel·lent: bona persona, bon estudiant, bon esportista... Quan es va presentar davant de la seva classe l'Oriol es va quedar sorprès i a la vegada trist perquè es pensava que com que era tan popular, no es fixaria mai&nbsp;en&nbsp;ell, però va ser tot al contrari. En Pau, que era molt intel·ligent, ràpidament es va adonar que l'Oriol tenia certs&nbsp;problemes. Quan va tocar el xiulet, van baixar tots cap al pati i quan estaven tots a baix, en Pau li va dir: - Hola, em dic Pau,&nbsp;soc&nbsp;el teu nou company de classe. - Ah hola, jo soc l'Oriol, volies dir-me alguna cosa? - Sí, a això venia. M'ha&nbsp;fet&nbsp;la impressió&nbsp;que&nbsp;tens&nbsp;problemes,&nbsp;és&nbsp;veritat? - Es...&nbsp;es... espera, com ho has endevinat? - Doncs, diguem que tinc com un superpoder

Quan vam sortir de l'habitació, ens vam adonar que hi havia guàrdies per tot arreu i ens vam amagar en uns arbusts que hi havia per allà.&nbsp; En sortir no ens va quedar més remei que córrer fins a un bosc proper on quedaríem amagats i fora de la visió dels vigilants.Vam caminar tota la nit fins que vam arribar a un poble on ens podíem refugiar. Un cop allí vam aprofitar per explicar als seus habitants tot el que estava passant. Vam decidir portar-los al lloc on era tothom empresonat. Vam veure que no hi havia cap vigilant (potser havien fugit, no ho sabíem) i que podíem entrar sense problemes. D'aquesta manera vam poder salvar a totes les persones que quedaven amb vida. I des d'aquell dia el meu amic i jo vam decidir salvar a totes les persones que estaven en perill. PERQUÈ LA PAU ÉS DAVANT DE TOT!!!

Una vegada hi havia&nbsp;un dictador algerià que no es portava bé amb el Marroc, així que va decidir envair el país.L'exèrcit&nbsp;algerià era superior, i al tercer dia ja havia conquerit el 10% del territori. Però el Marroc tenia una arma secreta: els seus soldats estaven motivats, i a sobre, el poble marroquí i els rebels algerians es van aliar amb l'exèrcit. Així les forces quedaven més igualades. Però la clau&nbsp;perquè&nbsp;Algèria es rendís va ser aquesta:&nbsp;MamadouElimdi, un home de&nbsp;20&nbsp;anys, molt intel·ligent i capaç de subornar a qualsevol persona. El cap del govern,&nbsp;AchrafSaid&nbsp;li va dir que havia de subornar un grup de 3.000 soldats amb 100.000 euros. Per a fer-ho comptaria amb&nbsp;l'ajuda&nbsp;de Youssef&nbsp;Daoudil'espia&nbsp;que va aconseguir infiltrar-se a&nbsp;l'exèrcit&nbsp;algerià i va&nbsp;desvelar&nbsp;els seus plans a&nbsp;l'exèrcit&nbsp;marroquí. D'aquesta manera, el Marroc va poder ficar defenses per tal de no ser conquerit i va poder&nbsp;continuar&nbsp;sent un estat independent. També comptaria amb l'ajuda&nbsp;d' AbdelKarim, un gran soldat que havia combatut en diverses guerres, a part d'ensenyar a 1.200 marroquins a utilitzar fusells per defensar-se i per combatre&nbsp;l'invasió&nbsp;algeriana. Així, amb un espia, un soldat i 100.000 euros, van anar a subornar 3.000 soldats mercenaris algerians.

Yazmine Rodríguez Fathi 6è B

3 de març, a les 9:00 del matí, em desperten els crits de la gent, les sirenes que sonen al carrer i l'olor de fum de les bombes explotades. Un calfred recorre tot el meu cos, quan sento a la meva mare cridant «Fes la maleta, que marxem d'Ucraïna!» I em vaig ficar a plorar quan el meu pare va entrar a la meva habitació i em va dir «Potser és l'última vegada que et veig veure princesa meva, he d'anar a lluitar. Espero que et pugui tornar a veure a tu, a la teva mare i&nbsp;alteu&nbsp;germà, bonica! Et trobaré molt a faltar.»&nbsp;Em&nbsp;va&nbsp;fer&nbsp;una abraçada i un petó i va marxar. Li vaig insistir que no marxés, però era impossible que em fes cas, perquè tots els homes estan obligats a lluitar. Vaig anar cap a la cuina a buscar alguna cosa d'esmorzar, però no hi havia res de menjar. Llavors la meva mare em va dir que ho havia agafat tot per poder tenir menjar. Me'n vaig tornar cap a l'habitació a fer la maleta, 5 minuts després ja l'havia fet i&nbsp;em vaig&nbsp;ficar la roba que havia deixat preparada la nit abans. Vam marxar cap a l'aeroport per agafar un avió i marxar per no patir guerra.

Mentre entrava a l'avió, la meva&nbsp;ànima&nbsp;se'm partia, de veure tanta gent&nbsp;a terra, ferits, cridant ajuda, a punt de perdre la vida. Va començar a volar l'avió, per arribar a&nbsp;Canadà, ja que és un país molt segur. Mentre l'avió volava, quan vaig mirar per la finestra vaig començar a plorar, la tristesa envaïa el meu cos i jo em deia a mi mateixa «Però com pot ser que hi hagi guerra i hagi de fugir del meu país.» La meva mare i el meu germà també ploraven. L'endemà, ja havíem arribat a&nbsp;Canadà,&nbsp;però&nbsp;ara havíem de trobar una casa per viure. Buscant i buscant pels carrers de Vancouver, vam&nbsp;trobar&nbsp;una casa que hi deia «To rent» que vol dir «Es lloga». Vam trucar al&nbsp;número&nbsp;que sortia al cartell i ens van dir que sí, que podíem llogar aquella casa, jo vaig saltar d'emoció. També vam anar a comprar més menjar, però no era per nosaltres, era per al nostre país d'Ucraïna perquè encara que nosaltres visquéssim a Vancouver, nosaltres veníem d'Ucraïna, per&nbsp;tant,&nbsp;els havíem d'ajudar, perquè volguéssim o no, Ucraïna era&nbsp;la nostra família.

Pencils border

NOIES I NOIS D'EDUCACIÓ PRIMÀRIA

Rainbow paper border

- Tens superpoders? - No home, és un dir. Bé, explica'm què et passa, et podria ajudar... - Doncs... el que et&nbsp;vaig a dir&nbsp;no li pots dir a ningú, d'acord? - D'acord! - Doncs a mi em fan assetjament en&nbsp;Lucas, en Marc i la Clara. - Que sàpigues que has estat molt valent compartint-ho. PIPPPPP - Ha tocat el xiulet, marxem cap a dalt que ara toca anglès. I així l'Oriol va aconseguir el seu primer i únic amic. Ara, hauria d'intentar ajudar a l'Oriol. Però, com ho podria fer? L'endemà, va anar a parlar amb els 3 nens i els hi va dir: - Hola, vosaltres sou en&nbsp;Lucas, en Marc i la Clara? - Sí, som nosaltres. - M'ha&nbsp;explicat&nbsp;l'Oriol que li feu la vida molt difícil, entre insults i més coses. - Sí que ho fem, però&nbsp;tot té un motiu. - Quin, quin és el motiu? - Un dia, estàvem jugant a barallar-nos, i l'Oriol li va dir a la Maria, la nostra professora, i ens va castigar&nbsp;1&nbsp;setmana sense pati! - Jo soc nou, però&nbsp;no creieu que es pensava que ho fèieu de veritat? - Doncs... tens raó. Ara ens anirem a disculpar.

I el 23 d'abril, es van disculpar amb l'Oriol. -&nbsp;Hola,&nbsp;Oriol, et volíem demanar perdó. Ens hem portat molt malament. - No, tranquils - Vols que siguem amics? - Sí. I per això el dia 23 d'abril&nbsp;se&nbsp;celebra el dia de la pau mundial perquè, per un món sense violència, hem de col·laborar-hi tots. Conte contat, ja s'ha acabat.

Name

Safari may block some audio or video from playing automatically and ‘read to me’ will skip these. You can configure this in Safari’s preferences.