Resums XII Jornades d'Estudis Locals

Cultura popular, folklore i vida social

La construcció d'un món infernal dins l'imaginari col·lectiu: l'infern i el dimoni a les rondalles mallorquines d'Antoni M. Alcover

M. Magdalena Gelabert i Miró

La construcció d'un imaginari col·lectiu vinculat a l'infern i a la figura del dimoni es va construint al llarg del temps i es va fixant en les diverses manifestacions folklòriques. Les rondalles, pel fet de ser un gènere narratiu, permeten l'expansió de les descripcions i la recreació de

situacions que s'expliquen de manera detallada.

La figura del dimoni és molt present a l'imaginari popular i n'és una bona mostra l'enorme quantitat d'expressions, frases fetes, refranys i dites populars que l'esmenten. A l'aplec de rondalles d'Alcover n'hi apareixen de tot tipus ja que precisament l'autor es recrea en l'ús de la llengua tan complet i ric com és possible. Aquests usos demostren la força d'aquesta figura maligna que ens acompanya en el dia a dia i en les tasques quotidianes i el feim present tant per témer-lo com per esperonar-nos a superar-lo.

La figura diabòlica apareix

designada amb noms diversos, el més comú és dimoni però n'hi ha d'altres com Banyeta-verda, Barrufet, Satanàs, etc. Es tracta d'un personatge ben dibuixat i viu a les rondalles mallorquines d'Antoni M. Alcover i n'és un dels més característics. Els dimonis presenten diverses tipologies que abracen des de les figures grotesques fins a les terrorífiques.

Per altra banda, a l'aplec de rondalles mallorquines d'Antoni M. Alcover l'infern apareix dibuixat com un espai més i els personatges hi poden accedir fàcilment. Per exemple, a la rondalla «S'anellet» T569 ALC. GG. V (2009, 211-245), l'heroi hi ha d'anar a dur un present de

matances i se'n va amb el senalló en mà caminant i demanant entresenyes fins que hi arriba i l'hi deixa.

En general, l'infern se situa dins una cova (vegeu l'article: «Les dones i les coves a les rondalles d'Antoni M. Alcover»). Les interpretacions sobre el significat simbòlic de les coves són molt diverses i depenen del context en el qual es troben. En principi, les coves solen constituir la porta misteriosa a un món subterrani (Biedermann 2013, 141), una mena de portal sagrat que ens condueix cap a un altre món que tant pot ser interpretat com un espai extern i meravellós en el qual habiten les deïtats o que amaga tresors i riqueses; com

també es pot interpretar com la representació de l'espai interior, de l'inconscient.

Ben diferents són els dimonis que apareixen a altres tipus de rondalles que es troben dins la sèrie «Bruixes, bruixots i follets», aquí el dimoni hi apareix com una figura aterradora que espanta qui el convoca amb males arts, generalment amb el llunari. Aquest darrer tipus de dimoni és invencible quan se l'invoca i se'l deixa actuar, l'única sortida que hi ha és invocar i resar a Déu i dur damunt elements protectors i beneïts com la creu o escapularis.

Espais turístics com a mirall de lo nostro. El discurs de l’autenticitat

Bàrbara Duran Bordoy

Aquesta comunicació vol apropar-se als espais turístics com a espais/mirall on els mallorquins pogueren albirar una imatge de la seva pròpia societat i elaborar valors culturals i antropològics que són articulats, en aquest estudi, per la música i la dansa. Els espais turístics primerencs de la part forana (Cala Figuera, Cales de Mallorca, Porto

Cristo, Cala Bona, Cala Millor i Port de Felanitx) són llocs lluny de Palma (on el turisme internacional ja era força present) i veren com les primeres actuacions de ball mallorquí eren interpretades per al públic internacional.

En relació a la dansa tradicional, els tallers de la Sección Femenina ofereixen la perspectiva de l’adoctrinament ideològic, però permeten a la vegada la conservació de determinats elements coreogràfics i musicals. Aquest model de la SF influí en el naixement de les escoles de ball de bot a diverses poblacions, que així transmeten la dansa en indrets on pràcticament s’havia

perdut (Martínez del Fresno & Vega Pichaco 2017).

Aquest ensenyament més reglat ha estat qüestionat per tendències contemporànies que han intentat estudiar el ball de pagès —per destriar-ho del ball mallorquí— des de fonts orals; el que és conegut com sonar i ballar de pagès autèntic. Aquesta inclusió del discurs de l’autenticitat com a prova del valor de l’herència rebuda remet a una mena de construcció cultural interioritzada individualment així com als processos de revival (Handler 1986).

Altres espais com les discoteques dels hotels i nuclis turístics esdevenen, així mateix, un lloc per a l’intercanvi social d’una generació de mallorquins nascuts en la dècada dels seixanta i setanta del segle XX. Els clubs parroquials i bars de poble foren substituïts per les gales de tarda a hotels. Per primera vegada, aquesta generació accedia a un marc lliure d’intercanvi social afavorit per les estructures hoteleres, que feia coincidir públic estranger i públic local, en un procés d’hibridació dels espais turístics que incidí en la societat mallorquina i en la creació de conceptes com «lo nostro» vers «l’estranger».

Una de les conseqüències del primer turisme cultural, posseïdor d’un cert nivell musical, fou la descoberta i reivindicació d’espais locals amb passat, com els orgues, instruments històrics que han esdevingut un dels darrers objectius de recuperació patrimonial, precisament mitjançant la recaptació obtinguda del qüestionat impost turístic.

La dialèctica sobre l’impacte social dels espais turístics no és un discurs superat, sinó que nodreix treballs de la darrera generació d’artistes illencs, com és el cas de Paradís, de Joana Gomila; una prova del pes que té l’apropiació de l’espai autòcton

per part de la indústria turística en sectors joves de la societat actual.

Assimilació i apropiació del repertori masculí de música i dansa tradicional de Mallorca com a eina de reivindicació feminista

Bàrbara Duran Bordoy

El repertori de danses de figures a Mallorca ha estat un dels camps on els estudiosos han centrat bona part de les investigacions etnomusicològiques.

Els cossiers i els dimonis són figures que, des de temps immemorials, han estat interpretades per homes. Les reivindicacions feministes han plantejat la reforma d'aquesta participació, i han aconseguit en diverses poblacions la inclusió femenina en repertoris que, des d’antuvi, eren patrimoni exclusiu de cantaires i balladors masculins. Cal destacar, en tot cas, que s’han reivindicat els rols públics, els que tenen visibilitat, però no els que, certament, eren acompanyats d’un cert prestigi, com és el paper de mestre de cossiers.

Diversos col·lectius han organitzat, a la ciutat de Manacor

i des del 2015, una dansa de dimonis «alternativa» ballada només per dones; aquesta proposta, impensable uns anys abans, va rompre molts dels esquemes de com, on i qui organitzava la festa; i també va qüestionar el paper d’entitats que, tradicionalment, s’havien fet càrrec de l’organització de la festa. Paral·lelament, altres sectors socials han qüestionat la manera com s’escull figures com el dimoni gros. Les demandes feministes s’han dirigit també, des de fa uns anys, a les figures que ballen en les danses de cossiers —a Manacor, a més, les dels moretons i indis.

D'altra banda, els rols i repertoris

de la dansa de parelles tradicionals han estat reivindicats des de sectors alternatius, com el col·lectiu gai. Una dansa tradicional per parelles, la bullanguera, on la dona tria l'acompanyant en el si d'un protocol conegut, ha estat objecte també de reivindicacions, plantejant per primera vegada la dansa pública de dos homes en la música i ball tradicional i iniciant un encès debat públic.

Aquesta comunicació examina els diversos models de participació femenina en l’antic repertori masculí de danses i música tradicionals. A partir de les consideracions d’estudiosos del fet musical (Martínez del