ESO PROSA

Escola Vedruna-Tona

Els següents dies, la Paula es va mostrar bastant tallant amb mi, va fer alguns comentaris sobre el meu físic i va seguir passant les estones de pati amb els seus amics nous, mentre que a la classe estava amb mi. Així que jo em deia a mi mateixa que segurament no em volia fer sentir malament i que potser aquells dies jo no estava sent la millor amiga possible per ella, i que si els seus amics estaven traient-me el lloc, potser jo m’havia d’esforçar més en la nostra amistat. Llavors, en la setmana següent, vaig fer tot el possible per acontentar a la Paula. Li dirigia les més boniques i sinceres paraules, i l’obsequiava amb petits detalls. Tot i això, la Paula em dedicava un somriure breu i sempre semblava ser més feliç amb els seus nous amics del que jo mai hauria pogut aconseguir. Uns amics més divertits, més agradables, més eixerits i més adients per a la Paula que jo, una simple nena ximpleta que ningú coneixia i que a ningú li importava.

Localitzo la Dawn al final de l’habitació que gairebé sembla un passadís. Els tons liles i taronges de les llums brillen sobre la seva pell. Es gira cap a mi i m’adono com els seus cabells sedosos acaricien la cintura del seu vestit blanc. El meu cor creix amb desig. Demanem unes begudes i parlem de mil coses i noto com el meu escut de pedra es desintegra completament. Em sento despullada, tendre, com si fos simplement la cosa delicada i bategant que és el meu cor. Sorprenentment, però, no em noto desprotegida. Em sento com si estigués embolicada en un blau impossiblement càlid. Fem una pausa de la calor sufocant del bar. Un altre cop a dins, l’aire sembla màgic, i no tardo a posar la mà a la galta de la Dawn i acostar-me per fer-li un petó. Quan s’acaba, torna a unir els seus llavis als meus, els nostres cossos fusionant-se. Des del llit on em desperto veig cortines blaves de vellut i oloro encens de mel i ambre. Després d’una nit cosides, aixecar-me del seu llit és com obrir-me una ferida. L’observo mentre em canvio, la seva forma inconscient una reflexió de la conscient. Gràcil, serena, i amb un toc sobrenatural. Intento concentrar-me en ella en comptes de fer-ho en el meu estúpid tatuatge, però igual que cada vegada que estic forçada a conviure amb el meu cos nu, el meu cap s’omple de pensaments no desitjats. En sortir per la porta, recordo l’última vegada que vaig marxar de l’habitació de la Hallie, la nit abans de la seva mort. Si no hagués perdut l’habilitat de plorar, el meu maquillatge seria un merder.

- Tia, on vas amb aquests pantalons? Ai, creu-me, no et queden gens bé. - No t’agraden? Són nous - vaig dir, dolguda. - Doncs no, et fan massa ampla de cintura - va matisar, i després va afegir, somrient -, però t’ho dic pel teu bé, i perquè és el meu deure com a amiga ser sincera amb tu, eh? Ara no t’enfadis. La Paula tenia raó. Ella era la meva millor amiga i només volia el millor per mi, així que la vaig correspondre amb un somriure i vam anar cap a l’aula. Després de dues interminables hores de classe, ens vam dirigir al pati amb el nostre esmorzar. - Ara vinc, que he de fer unes coses - es va excusar la Paula amb un somriure, allunyant-se del nostre racó habitual del pati. No vaig fer gaire cas d’aquesta incisió, ja que la Paula sovint havia de marxar a l’hora del pati, fins que vaig veure que caminava fins a un altre grup d’alumnes un tros més enllà. Pensava que només els aniria a saludar, però s’hi va quedar tota l’estona, mentre jo l’observava, menjant-me el meu entrepà ressec, a soles. Després del pati li vaig anar a demanar qui era aquella gent, però ella, fent-se la desmenjada, tan sols va dir que eren uns amics seus, i que com que em coneixia sabia que a mi no em caurien bé, i que li sabia molt greu haver-me deixat sola. Jo la vaig entendre, perquè ella ja coneixia el meu criteri i si deia que no em farien gràcia segurament tenia raó.

L’Azhet va començar el sondeig mental, en fer-ho els seus ulls van adoptar una lluïssor blanca. Va escorcollar la ment del sazé buscant els seus records més recents. Va veure’l a ell amb altres sazés entrenant un carro tapat amb una lona per una de les portes de la ciutat, posteriorment van amagar-se en un magatzem, on van planejar un atac contra el palau reial, la idea era que aquell sazé, que es tractava d’un mag, obrís un forat a la muralla nord del palau usant la màgia, perquè, posteriorment, un grup reduït hi entrés i accionés un explosiu a base de pedres Kubí per enderrocar el palau, el centre vital de la ciutat. L’Azhet va enretirar-se de la consciència del sazé. Va relatar a en Mizo i a la guarda el que havia vist a la ment del sazé, tots dos el van mirar alarmats quan va parlar sobre l'explosiu de Kubí. — Tenia entès que les mines de pedres Kubí estaven totes tancades i sota vigilància de la guàrdia reial— va comentar en Mizo. — I així és, però deuen haver trobat una veta de Kubí en un altre lloc— Va respondre la guarda. En Mizo va pensar, preocupat, el que això representava per la seguretat del regne.

“Què vols ser: humà, planta o animal?”. Després d’haver triat l’opció et fa escollir les tres opcions més adients a tu. Per exemple, si tu tries ser una planta segons la teva personalitat et dirà si vols ser un cactus, una rosa o una palmera. Però la decisió serà l’última cosa que faré. Començo la meva primera jornada completa al cel, em desperto al llit més còmode i calentó de l’univers, amb el millor pijama i el meu barnús de seda granat, i un cafè a la temperatura perfecta i un sofà comodíssim. Després d’una llarga estona fent el manta i mirant la televisió va arribar el meu àngel de la guàrdia per dir-me que avui seria el dia de la gran decisió. Preparat arribo a la sala amb tots els meus familiars, amics, coneguts i gent famosa o anònima que m’ha vingut a veure en el moment més important de la meva no-vida.

Però a la vegada pensava en la manera en què ella em feia sentir culpable si la nostra amistat passava per un mal moment, en la manera en què ella mai n’era la culpable i la manera espantosa i manipulativa en què ella em feia sentir malament. Per fi m’adonava, que per molts records que tinguéssim juntes, la Paula sempre havia trobat una manera de quedar per sobre de mi o de, si teníem un problema, cosa que passava més sovint del que jo volia, fer-me pensar que ella tenia la raó perquè em disculpés, i així repetitivament, sense parar. Per fi m’adonava que l’amistat amb la Paula mai havia estat mútua, per molt que jo m’obligués a creure-ho. Des d’aquell dia mai he tornat a creuar paraules amb la Paula. Al principi ella semblava estranyada, però malgrat això, amb el pas del temps, vam deixar de parlar definitivament. La meva vida va millorar dràsticament: estava completament alleujada i m’havia tret un gran pes de les espatlles, tornava a fruir del menjar, i, sobretot, era més feliç que mai. Pseudònim: Girasol Queralt Pagès

Després del que semblen o deu minuts o una hora, el meu encant ja m’ha guanyat un petó. Demano una beguda, i poc després d’acabar-me-la, em trobo seguint a una noia sense nom amb la que només he compartit un bes fins a un altre bar. La noia, a la qual en el meu cap decideixo anomenar Isla, em deixa sota les llums liles d’aquest nou lloc per parlar amb una altra. Una amiga, suposo. Marxen, i m’ho prenc com una oportunitat d’inserir-me en una nova aglomeració. M’agrada la sensació; una manera de tastar l’escalfor dels altres sense la por de cremar-se. Alguns minuts passen i jo torno a estar entrellaçada. Ens fem un petó i sento la seva mà movent-se des del meu coll fins als meus cabells i finalment a la paret. Posa la seva segona mà sobre el meu estèrnum, i al cap d’una estona, prenc consciència d’on realment tenia el palmell. Decideixo oblidar aquesta última part, reemplaçant-la en el meu cervell amb una abstracció de la nit sencera. Carrers lluents i llums centellejant, marques d’amor inexplicables i cors encesos. Ja gairebé estic a la porta del meu nou pis. Quan en prenc consciència, m’adono que he intentat evitar pensar-hi en tot el dia. A la Hallie li hauria encantat.

Amb gairebé llàgrimes als ulls m’acomiadava del meu cos original, arribo a la sala de la gran decisió, veig el senyor mudat de blanc, bigoti frondós i sense barba, faig quatre passes i em pregunta: —Què vols ser animal, planta o humà? Jo, suat de cap a peus estic a punt decidir-me i dic: — Humà. L’home posant els ulls en blanc pronuncia unes paraules que crec que eren en llatí, però no n’estic segur. Vaig començar a desaparèixer, de peus a cap es feien dos pilots de cendra, senyal que el meu pas pel cel havia acabat. Vaig tornar a obrir els ulls, a davant meu hi havia el primer pilot de cendra i l’home mudat que em va dir: —D’acord, vols ser un humà, però quin? Et dono 3 opcions: Primera opció: un home infeliç polonès que treballa en un escorxador de cavalls. Segona opció: una dona índia que es casarà als 13 anys amb un home de 30 i que el matarà perquè estava oprimida. Tercera opció: Un carismàtic líder del Quebec que portarà a la independència el seu poble i serà idolatrat a tota la regió.

La caiguda de Zer’Aha Dues ombres corrien amb gran agilitat pels carrers empedrats de Zer’Aha, la capital del regne. El silenci de la nit era interromput tan sols pel so de les seves passes. Van aturar-se uns instants a recuperar l’alè, i van enretirar-se les caputxes; un d'ells era un home de mitjana edat, tenia els cabells negres i curts i duia una barba de pocs dies. Tenia els ulls verds. Pel seu aspecte podria semblar un dels alegres comerciants i mercaders que venien de terres llunyanes, però una cicatriu pàl·lida que li solcava horitzontalment el nas li enfosquia el posat. L’altre era un jove de no més de disset anys, tenia els cabells d’un marró molt clar, i els seus ulls eren d’un color anormalment pàl·lid, com un gris apagat. Van prosseguir el seu camí, els carrers de la ciutat es feien més amples i luxosos a mesura que s’acostaven al centre de la ciutat. Van avançar pels barris on vivien els aristòcrates de la ciutat, per sobre de les seves enormes cases, s’alçava més amunt el palau del rei. Era una construcció imponent de pedra, amb acabats elegants i impecables, un treball digne dels millors arquitectes del regne. Una muralla envoltava els terrenys del palau, on hi havia jardins que es veien curosament cuidats.

Em van caure els pocs ànims que em quedaven a terra. La Paula, la que m’havia fet veure que havia de controlar el que menjava, ara em deia el contrari? Ara em deia que li agradava més com era abans? Però si tots els canvis els havia fet exclusivament per a ella, per fer-li veure que m’importava la nostra amistat! No sabia què respondre. M’havia quedat petrificada al lloc mentre la Paula m’escrutava amb la mirada, mentre tractava d’endevinar la meva reacció amb un lleu somriure de suficiència. Però no va haver-hi cap reacció. Estava completament quieta, mentre pensava en totes i cada una de les paraules que amb tan poca cura la Paula havia deixat anar. Tenia la sensació que tots els meus esforços eren en va. Encara que el que més em va colpir va ser que havia presentat tot aquell discurs com a una manera d’ajudar-me, un discurs des del punt de vista d’una suposada amiga que tan sols feia el seu deure i que m’intentava ajudar. Així que, trasbalsada, simplement em vaig aixecar i vaig atendre les següents classes absentment, sense parar atenció fins que era l’hora d’anar a casa. A casa, vaig deixar anar tots els meus indomables pensaments. No podia parar de pensar en el fet que la Paula era la meva millor amiga des de feia molt temps, i havíem compartit infinits moments juntes, tant de bons, de joia i felicitat, com d’aflicció, melancolia, i moments que havíem estat allà l’una per l’altra, incansablement. No la podia odiar, no la podia detestar. Perquè si l’odiava volia dir que estava oblidant tot el que ella havia fet per mi i que estava deixant anar tot el que havíem passat les dues plegades.

1r d'ESO Una nova Vida Mort Pseudònim: Sidamon Ot Santamaria 2n d'ESO Deixar anar Pseudònim: Girasol Queralt Pagès

3r d'ESO La caiguda de Zer Aha Undos Lluc Comas 4t d'ESO Blau càlid Willow Naia Bermejo

Agafo la bicicleta fins a arribar a un parc que em recorda el bosc on m’escapava de petita. M’assec entre el verd i escric un missatge per a la meva mare. M’aixeco i trobo una d’aquelles cabines de telèfon amb les quals tothom s’hi fa fotos, però ningú l’utilitza. Reviso el meu rellotge, és l’hora perfecte per començar a teclejar el seu número. És un quart de quatre, però no és a casa. Hi deixo un missatge. Després, penso en la petita Amber i com no la vaig alliberar quan em vaig escapar. Ho acabo de fer. Entro a la botiga exactament tretze minuts abans de l’hora de tancament. Estem soles. Ella observa mentre jo poso el disc al reproductor. Premo el botó de play i li regalo un somriure des de l’altra punta de l’habitació. Agafo la carcassa i la hi poso a les mans. La seva cara s’il·lumina en veure la portada dibuixada a mà. La gira, i, en lloc de la llista de cançons, es troba les paraules “will u be my GF?” escrites amb retolador blau. Després d’una petita rialla, se m’acosta i em fa un petó. M’ho prenc com un sí. Ella més tard m’ho confirma. Solia desitjar que em trobessin abans que em donessin per morta i els ocells se’m mengessin els ulls. Però m’he trobat a mi mateixa entre els carrers boirosos de Londres. M’he trobat en les voreres lliscoses amb pluja. I m’he trobat amb una noia que és el blau més càlid que pots imaginar. Psedònim: willow Naia Bermejo

Van resseguir la muralla fins a arribar a la part nord. Allà, hi havia una guarda del palau amb una figura estabornida al seu costat, en acostar-se es van adonar que es tractava d’un sazé, una espècie d'homínids que vivien a la regió desèrtica. Eren més baixos que una persona adulta, i tenien la pell coberta d’escates de tonalitats entre el marró i el vermell. La seva cara era plana i rugosa, els seus ulls eren rodons i completament negres com l’atzabeja. —Bona nit, mags - va dir la guarda en veure’ls arribar -. He tractat d’interrogar-lo quan encara era conscient, però no ha badat boca. Els dos mags ja estaven al corrent de la situació, el de més edat, en Mizo, l’havien fet aixecar del llit aquella nit perquè anés a la muralla nord del palau, per interrogar el sazé que la guàrdia havia atrapat tractant d’obrir un forat a la muralla. Per interrogar-lo necessitava l’ajuda d’un mag amb capacitats telepàtiques, va escollir l’Azhet, ja que havien treballat junts anteriorment i demostrava tenir unes altes capacitats pels sondejos mentals. — Si no vol parlar haurem de recórrer al sondeig mental— va dir en Mizo no gaire convençut, els sondejos mentals no eren gens agradables per a qui li feien, ho sabia per experiència pròpia. — A mi tampoc m’agrada fer això, però és la forma més ràpida— va dir l’Azhet amb els braços encreuats.

Jo vaig dir: —La tres. A davant meu el pilot de cendra es va convertir en l’humà que jo havia triat, i jo, per sorpresa meva em vaig quedar a viure al cel, o sigui que no vaig desaparèixer completament. I aquesta és la meva història de la meva mort en vida. Pseudònim: Sidamon. Ot Santamaria

Blau càlid Els violents rajos de llum que entren per la finestra em desperten, i fins i tot abans de donar als meus ulls el plaer de no mirar directament el sol, puc notar dotzenes de mirades alienes cremant el meu cos. Una noia de dinou anys sola en un tren cap a Londres no és una ocurrència estranya, per tant, suposo que estan ullant la posició en què estic, ocupant tota una fila de seients. Això, i el fet que porto la camisa descordada, deixant els meus sostenidors negres en plena vista. Cordar-me-la tampoc ajudaria; la camisa és blanca. Podria haver mirat per la finestra, però, en canvi, trio passar-me la resta del camí a Londres contemplant la lluita entre la brisa i la brossa sota els seients. Són a prop de dos quarts de dotze quan aprenc que el gris de Londres no és res comparat amb el d’Aylesbury. Anant amb bicicleta per primera vegada pels seus carrers, és gairebé com si l’aire fresc i desordenat m’hagués pujat al cervell. Abandono la llum de la lluna del carrer i entro en una habitació d’un color penetrant. És un petit i saturat bar de SOHO ple amb què semblen ser majoritàriament dones. Combinada amb la calor roent i la música alta, la claror és quasi repulsivament vibrant. En poca estona ja em trobo dins l’amuntegament, on els meus ulls es troben amb els d’uns quants desconeguts, alguns d’ells ja emparellats. Miro com dues noies es fan un petó, l’ambient de sobte plaent i dolç.

—La resta dels sazés arribaran aviat, encara que aquest no hagi aconseguit el que es proposava— va dir l’Azhet - Encara són perillosos si tenen explosius de Kubí—. —Tens raó mag, jo hauria d’avisar als meus superiors per informar-los de la situació, vosaltres hauríeu d’avisar als líders de la Unió de Mags, i, si no us importa, podríeu portar aquest sazé al calabós?— va dir la guarda. —Cap problema, el portaré jo— va dir en Mizo - tu Azhet avisa als líders de la Unió de Mags, si aquests sazés ronden per la ciutat amb explosius de Kubí, necessitarem l’ajuda d’uns quants mags per trobar-los. En Mizo va carregar el cos inconscient del sazé a l’espatlla i va marxar cap al calabós, la guarda va anar-se’n corrent per avisar al conseller reial sobre la situació. L’Azhet va començar a dirigir-se cap a l’edifici de la Unió de Mags, els primers rajos del sol despuntaven per l’horitzó. Va caminar uns minuts, quan, sobtadament, es va creuar amb tres individus que corrien furtivament pels carrers, eren els sazés. Va llançar un encanteri contra un d’ells, que va caure rodolant a terra, els altres dos el van escometre amb unes espases llargues i fines, va esquivar les dues espases i va efectuar un encanteri de protecció, un dels sazés va provar envestir-lo, però va topar amb l’escut invisible i una pedra blava li va caure de la butxaca. L’Azhet va mirar alarmat com la pedra queia a terra, la va reconèixer a l’instant, era Kubí. En impactar a terra va causar una explosió. L’Azhet va sortir disparat cap enrere, un dels edificis del voltant es va ensorrar, es va tornar tot negre al seu voltant.

No penso en la meva mare fins que trobo una part d’ella en com preparo el meu te del matí. Som molt diferents, i això no és l’única cosa que fa la nostra relació impossible. Penso en el fet que si tingués telèfon ja tindria centenars de trucades seves. I tot i que no té cap coneixement d’on soc, em sorprèn que no estigui ja a la porta. Després de la nit d’ahir, no em puc treure la Hallie del cap. És gairebé com si arrossegués el seu cos mort al meu darrere. Dono l’esquena al mirall per posar-me els sostenidors, el que és inútil, ja que no necessito veure la marca de tinta entre els meus pits per recordar la seva mort. En el meu primer passeig amb bicicleta per Camberwell, trobo una botiga de discs. Dies després, l’he estat freqüentant diàriament. La noia de la caixa té els cabells blaus, i si he de dir la veritat, ella és el motiu de les meves visites diàries. Entre els pins i xapes de la seva armilla porta una placa que posa DAWN. Si jo treballés a la botiga, no necessitaria una placa, ja que porto el meu propi nom, AMBER, tatuat sobre el genoll dret com una idiota. Mentre pago, m’adono que el seu pírcing està al mateix costat del nas que el meu. Hem intercanviat algunes paraules, però avui inicio una conversa de veritat. Parlem de Nirvana, Tori Amos, Fiona Apple, i Hole fins que menciona haver-me vist al bar. Quedem allà aquesta nit. Aquesta noia em té embruixada.

Després d’una tassa de te que ve amb pensaments no desitjats de la meva mare, em disposo a canviar-me sense donar l’esquena al mirall. En realitat, he mirat el meu tatuatge d’un cor milers de vegades, però mirar-lo així, directament, és una altra sensació. Avui, contemplant-lo, trobo a faltar la Hallie, però també començo a acceptar la meva realitat. Decideixo empassar-me els sentiments i passar per la botiga de discs. Veig com la Dawn em localitza i canvia el CD que està sonant des de fora la porta. Cada petita acció fa que l’adori encara més. Un cop a dins, les dues fem veure que no ens hem vist fins ara. Ella em saluda i surt de darrere la caixa per fer-me un petó a la galta. Estic bastant convençuda que estem sortint, però el meu tossut cervell no em deixarà acceptar-ho fins que hi hagi algun tipus de confirmació. Mirant les xapes de la seva jaqueta i els CD darrere el taulell tinc una idea. Hores després, estic corrent a la biblioteca amb vuit àlbums diferents i un disc buit a les mans. Hi gravo exactament nou cançons. Algunes de les preferides de la Dawn, algunes cançons d’amor de grups que li agraden… Arribaré a la botiga poc abans que tanquin i el posaré al reproductor de CD. Però abans de fer això, he de fer una trucada.

Una nova Vida Mort Desperta’t, estàs mort. Això és el primer que he sentit avui, es veu que jo Miquel Mas, del 1959, no sabia què dir. Creia que havia mort, cosa que tècnicament era veritat: em vaig tocar el canell i no notava res. Una veu tranquil·litzadora em va guiar pel que semblava el més enllà; de seguida ho vaig comprendre, era mort. Al cap de segons, jo i la veu érem a una sala, completament blanca i amb algun minúscul detall gris. Allà la veu em va dir que era la sala de la fi on s’ensenyava el meu últim instant i la meva última felicitat. Un projector va projectar una espècie de pel·lícula d’uns quants minuts sobre la meva vida: des del meu naixement fins a la meva mort. Allà vaig descobrir el meu fi: menjant vaig parar de respirar; així, res més, ni cap mort curiosa ni èpica, només vaig deixar de respirar. La veu em va dir: “Ara ja saps tot el que has de saber”. Dit això em va fer viatjar gairebé a la velocitat de la llum passant entre els meus ídols morts: Lluís Llach, P.T. Barnum o un camioner que es menjava un entrepà de pernil dolç i formatge mentre conduïa. Un cop acabat el viatge la veu em va presentar el mateix Sant Pere, que em va explicar com funcionava el cel i tot el que em passaria després. Primer em presentarien tots els meus avantpassats, més tard em posaria al dia amb els meus coneguts, amics i ídols, però al final hi hauria la decisió més important de la meva vida morta: la reencarnació. Això no ho sabia ningú, però al cel un gentilhome amb un esmòquing blanc et pregunta en què et vols reencarnar.

Per tant, vaig recordar tots els seus comentaris sobre mi i sobre el meu cos, i vaig decidir fer-los cas, ja que la Paula mirava sempre pel meu bé. Lentament, anava deixant de menjar. Àpat a àpat, les racions anaven disminuint. Dia a dia, la meva llum s’anava apagant, intentant aparentar una façana divina quan per dins estava destrossada. I la mare se’n va adonar. Em preguntava què em passava, perquè no menjava i què n’havien fet d’aquella adolescent alegre que antigament havia estat la seva filla. Però jo ometia els seus dubtes exigents. Jo sabia que tot el que estava fent, de tot el que m’estava reprimint era pel meu bé, i que, d’alguna manera, refusar el menjar tornaria la Paula a la meva vida. Fins que un dia, finalment, la Paula es va adonar del que passava. A l’hora del pati, se’m va acostar amb una expressió afable a simple vista, però amb uns ulls carregats amb malícia. - Escolta, Emma - va començar-, t’has aprimat moltíssim. No sembles tu mateixa. I, com amiga teva, em toca dir-te que trobo a faltar l’antiga tu.

DEIXAR ANAR Em vaig incorporar per apagar el molest timbre del despertador. En apujar la persiana, els primers raigs de sol daurats van colpir els meus ulls de color mel. Emmandrida, vaig dirigir-me cap a la cuina, on m’esperava la mare llegint les últimes notícies al mòbil. - Bon dia, Emma, reina - em va dir, amb veu endormiscada. - Bon dia, mama - vaig contestar. Les dues ens vam acabar l’esmorzar silenciosament i em vaig anar a vestir. Em vaig col·locar uns pantalons nous, uns texans cenyits a la cintura i amples als turmells d’un color blau fosc intens. Em sentia genial. Vaig recollir els meus llarguíssims rínxols castanys en una trena, em vaig acomiadar de la mare i em vaig encaminar fins a l’escola. En arribar, vaig córrer a abraçar a la Paula, la meva millor amiga. Érem amigues des de primer de primària, i me l’estimava com ningú. La Paula em va rebre amb una riallada, però no com les de sempre:

Un altre cop a casa, estirada sola al meu llit, puc notar la part de mi que he deixat enrere. La part que he deixat dins seu. Sola a la foscor, penso en Aylesbury. Penso en la Hallie, en la meva mare i en la petita Amber. Penso en la nit que vaig estar clavada davant la casa de la meva millor amiga mentre s’emportaven el seu cos tapat amb un llençol. Penso en el tros d’herba sobre el qual vaig vomitar, una marca quasi permanent de la meva reacció a perdre l’única persona en qui confiava. Penso en la meva mare, avergonyida de mi quan parlava amb altres mares. Penso en el fet que va esforçar-se tant per fer-me cabre dins el seu motlle, que vaig acabar vessant i fent-me encara més estranya. Sé que d’alguna manera, inconscientment, havia somiat en això. Havia somiat amb cossos fusionant-se, amb llums intenses i voreres lluents amb la pluja. Amb estar amb noies dins de bars i amb despertar-me cada dia en un nou món, lliure de fer amb ell el què vulgui. Però ara, a les cinc del matí, després d’haver dormit amb la noia més preciosa i impressionant, no estic segura del que realment vull. Adoro la Dawn, però tinc por de cremar-me. Em fa por abocar-li el meu amor i que després marxi, com va fer la Hallie. Em fa por fer alguna cosa malament i arruïnar-la, perquè crec que és el que vaig fer.

L’Azhet va obrir els ulls completament desorientat, es trobava en una cambra càlida i acollidora, ell estava lleugerament atordit. Mentre tractava de recordar el que havia succeït durant la nit la porta de l’habitació es va obrir i va entrar en Mizo acompanyat d’un dels líders de la Unió de Mags, del qual no recordava el nom. — Salut, Azhet. Els tres sazés amb els que vas lluitar anit són al calabós, els altres els vàrem trobar intentant escapar de la ciutat—. —Els han interrogat sobre on van trobar la veta de kubí, i ja hem enviat un grup de mags i guàrdies reials a investigar-ho— Va afegir en Mizo. L’Azhet va assentir alleujat, la nit passada s’havia preocupat enormement sobre el perillós que podria resultar el kubí en males mans. En Mizo i el líder de la Unió de Mags van marxar per deixar que l’Azhet es recuperés. Va adormir-se uns instants, però un gran tremolor i un so d’explosió el van despertar, va mirar per la finestra horroritzat, va veure el palau reial caient a trossos. Un fum blau s’alçava per les restes de l’edifici… Pseudònim: undos Lluc Comas

1r d'ESO Laia Naum, Eloi Carné. 2n d'ESO Ariadna Casanovas, Carla Vizcaino. 3r d'ESO Maria Garcia, Guillem Parés. 4t d'ESO Ivet Ureña, Èric Calvo.

PROSA

Name

Safari may block some audio or video from playing automatically and ‘read to me’ will skip these. You can configure this in Safari’s preferences.