BLOC 1 PROSA

Escola Vedruna-Tona

Ens vam dirigir cap al mar i no hi havia pràcticament ningú banyant-se. L’aigua estava fredíssima i no em venia gens de gust ficar-me a l’aigua. Quan vaig aconseguir ficar-m’hi, després de molts esforços, vaig començar a surfejar. Però no podia. Cada cop que intentava surfejar, una ona se m’emportava. – Estic farta de menjar sorra! No paro de caure de la taula de surf! – vaig dir indignada. – I jo? -va dir l’Aina, que estava bussejant amb les ulleres i el tub per respirar –. Jo cada cop que ve una onada m‘entra aigua en el tub i m’ofego! No sé quants litres d’aigua m’he empassat avui! Després l’Emma, que estava collint petxines a prop del mar, va dir: – Doncs jo cada cop que veig una petxina que m’agrada i l’intento agafar sense mullar-me els meus preciosos cabells, ve una onada i “zas”, se me l’emporta. – I l’Albert, què? – vaig dir. L’Albert estava estirat a la sorra i encara no s’havia banyat. – L’aigua està molt freda! –anava cridant. – Tot és molt injust!&nbsp; En aquell moment en Klaus va arribar per darrera de l’Albert, el va agafar i el va portar directe a l’aigua. – Però què fas, burro! – va cridar l’Albert. – Va, no et queixis tant Albert. Se m’ha ocorregut una idea! I si anem a les roques a pescar alguna cosa? Diuen que hi ha molts peixos per aquí, jo ja he portat les canyes de pescar!

Nou hores i mitja després, els pares van despertar&nbsp; la Lis per anar a veure en Til i els seus amos a la casa del costat. La Lis es va aixecar d’un bot i amb uns ulls com taronges va obrir l’armari de la roba, va agafar una samarreta, uns pantalons qualssevol, els seus mitjons preferits i es va vestir. Va tirar el pijama sobre el llit, es va calçar i va passar ràpidament pel lavabo on es va rentar les dents i es va pentinar. Tot amb temps rècord. Els tres després van baixar cap a baix, van esmorzar molt ràpid i van sortir de casa. Un cop a casa la veïna van decidir trucar a la porta, van sentir com la veïna feia amagar el seu gos i els va obrir la porta tot dient: - Hola, qui hi ha? La mare va contestar: - Hola, som els veïns. La mare li va explicar tot i quan va acabar la senyora els va començar a escridassar, dient-los que podien fer el que volien amb el seu gos. A tot això els pares es van mirar i van dir: - Tu dius que no vols el gos, però que tampoc el vols abandonar, doncs ens el podem quedar nosaltres. La senyora va afirmar amb el cap i la Lis es va posar molt contenta, van decidir que l’endemà el passarien a buscar. Així és com en Fil i la Lis van estar junts per sempre més. Curs: 5è Pseudònim: Lijua Júlia Auguet

L’Aina i l’Albert estaven molt desperts i amb moltes ganes de cridar i córrer per la platja. En canvi, l’Emma, en Klaus i jo estàvem ben cansats i amb unes enormes ulleres a la cara. Vam baixar a recepció, on hi havia el meu pare i els meus tiets, i tots junts vam anar a esmorzar. Un cop acabat l’esmorzar vam anar cap a la platja un altre cop. Aquell dia era molt diferent que l’anterior, hi havia força gent, no tanta com el dia abans, però força. La gent no es banyava, només prenia el sol. Feia molt vent i venia de gust asseure’s a llegir a la platja. – Anem, anem! -va cridar l’Albert entusiasmat. – Primer us heu de posar el protector solar - va dir la meva tieta Rachel, mare dels bessons. – No, mama! - va dir l’Aina –, la crema solar que fas tu amb plantes del bosc fa molta pudor! – Va nens – va dir el meu pare -, si us poseu la crema solar uns dono una galeta de xocolata. El meu pare va rebuscar a la bossa de platja i quan les va trobar va dir: – No recordava haver encetat el paquet de les galetes! L’Emma em va mirar i jo de seguida vaig dir per canviar de tema... – Va, acabem ràpid i anem a banyar-nos!

Els pescadors no li van fer cas i com cada dia, van anar a pescar. Ja eren les 8h del matí i els pescadors no havien tornat a casa. Les mullers dels dos pescadors començaven a estar preocupades i van decidir anar-los a buscar. Es van enfilar a les roques on sovint solien pescar els seus marits, esperant trobar-los allà. Però no, quan hi van arribar no hi havia ningú. Només van trobar una canya amb la que solien pescar. Les dones es van quedar de pedra. Van buscar i buscar, però els seus marits no van aparèixer mai. Tothom va pensar que se’ls havia emportat el mar. Però un any més tard, va succeir el mateix. En aquesta ocasió, amb un home barbut i panxut. L’home es banyava amb el seu fill, quan de cop alguna cosa se’l va emportar mar endins. El fill espantat va córrer cap a la seva mare, i li va dir: “Mama, al papa l’han tibat amb un braç amb urpes i se l’han emportat!” Ningú va creure aquell nen, fins que l’any següent va tornar a passar un incident igual, i el testimoni, en aquest cas una noia que estava amb el seu xicot, va declarar el mateix. Ara es diu que cada any ve la deessa de l’aigua, la Clementina, a emportar-se un rei cap a la seva ciutat marítima. Em va córrer un esgarrifança pel cos, però a poc a poc les pestanyes se’m van anar tancant i em vaig adormir. L’endemà, em vaig despertar, estava molt cansada i no tenia ganes de fer res. Fins que vaig recordar que aniríem a la platja amb els meus cosins i se’m va alegrar la cara.

Tots vam tirar-nos i vam caure en un petit estany d’aigua. Els pirates, pensant que érem morts, es van retirar. Quan vaig caure i em vaig enfonsar vaig pensar: “Ja està, Irina, has tingut una vida curta, moriràs tenint 12 anys i sent empaitada per uns pirates furiosos”, però per la meva sort no va ser així. Al cap d’una estona vaig obrir els ulls. M’havia quedat inconscient. Em vaig fregar els ulls i em vaig incorporar. Al meu costat hi havia l’Emma, en Klaus, l’Albert i l’Aina i tots estaven inconscients, però respiraven. Uf! Vaig mirar el meu costat i vaig veure uns ulls que s’amagaven darrere els arbres que envoltaven l’estany. Vaig agafar una pedra, per si eren pirates, però quan aquells ulls van sortir de darrere els arbres on s’amagaven, vaig veure que eren cinc orangutans. Això sí que no m’ho esperava! Al cap de poc, es van anar despertant tots i l’Aina va dir: – Irina, que has estat tu qui ens has salvat? Però abans que pogués respondre, una veu seca va dir: – No! He estat jo! Tots els cosins ens vam girar i jo no vaig poder evitar deixar anar un crit d’esglai. Hi havia un home amb la pell cremada i negra, fins i tot els llavis negres, amb molt poc cabell i roba esparracada. – Tu qui ets? – va preguntar en Klaus. – Sóc l’Òscar, un pescador- va respondre. – I què t’ha passat? – va preguntar l’Emma.

L’Emma, impacient en veure que jo estava col·lapsada, va dir: – Molt bé, però no et donarem la tortuga! El pirata va arrufar les celles i va apropar més l’espasa. – Et donarem un d’aquests peixos llefiscosos! L’Emma va agafar un peix del bagul i amb els ulls tancats de fàstic li va tirar al capità. El capità va caure al mar i nosaltres vam marxar corrents. L’Òscar, després de tant de temps, va poder tornar amb la seva dona i nosaltres amb la nostra família. Va estar molt content. Jo ara he de marxar, que amb l’Aina, una escaladora professional, l’Emma, una dissenyadora de moda, en Klaus, un activista en contra les guerres, l’Albert un dentista, una tortuga vella i jo, una biòloga marina, ens en anem cap a l’illa de Menorca, a gaudir d’unes altres vacances de cosins. Curs: 6è Pseudònim: Rock girl Jana Sanyes

– Sí, però crec que en Klaus està delirant! – va dir l’Aina, que ja es trobava una mica millor. – Però què dius, bajanades - va respondre en Klaus –, jo tinc set, vaig a beure del mar. I tot seguit va començar a córrer en direcció a l’aigua. – Stop! - vam cridar plegats -. Els pirates! I vam començar a córrer cap a ell, però ja era massa tard. El capità va dir: – Atrapeu-los, colla de lluços, o us quedeu sense dinar! Un munt d’homes, que feien pinta d’estar mig morts de gana van córrer cap a nosaltres. L’Aina va agafar a la seva tortuga Agnès i vam començar a córrer en direcció contrària a la platja. De cop, mirant enrere, em vaig adonar que alguns d’aquells homes començaven a disparar-nos i que no tardarien a fer blanc. De cop, em vaig escoltar dient una cosa que mai vaig pensar que diria: – Tirem-nos pel barranc!

I en Klaus i jo vam esclatar de riure per culpa d’aquell acudit tant dolent. – Què? Ja sé qui són! Però no em referia a això! – va cridar l’Emma amb la mosca al nas. I doncs, - va dir en Klaus, tot buscant una resposta –, a què et refereixes? A ahir, al vespre, al conte... va dir l’Emma. Però en veure que no captàvem res del què ella deia i que ja començàvem a prendre-la per boja va dir: - Passo! Sou més burros que jo què sé... La història dels pescadors. - Ah! - Vam deixar anar els dos a l’hora. – És que t’expliques fatal, germaneta - va dir en Klaus. Era veritat, aquells dos s’assemblaven a la història que ens havia explicat l’àvia aquella nit. Atots tres i quasi a la mateixa hora ens va venir un calfred. Ràpidament, per canviar de tema vaig dir: - Va, que ja porteu molta estona aquí pescant i ens toca ara a nosaltres!. – Però és injust - va dir l’Aina-. Ni jo ni l’Albert hem pescat peixos... Vols dir que n’hi ha? – És clar que sí, va dir l’Emma, en to de cosina gran -. Al mar sempre hi ha peixos, burra!

La Sia va dir: <ul><li>&nbsp;I si ens separem?&nbsp;</li><li>Bona idea! L'Esmeralda, la Sia i la Nova sou un grup, anireu cap a la dreta, i Olivia i Sofia anireu a l'esquerra.</li></ul>Tres... dos ... un ... ja! L’Esmeralda i el seu grup van trobar un passatge fosc, hi van entrar. La Nova i la Sia tenien por, però l'Esmeralda les va animar. De sobte una ombra els va passar per davant, després va tornar i es va quedar! Van descobrir que era un calamar gegant. Les va començar a perseguir i les nenes van córrer cames ajudeu-me... Mentre les altres van trobar una cova i també hi van entrar. Es van trobar uns trols fets d'aigua. Els van dir que van ser ells qui havien robat la perla Àgata. Us volem ajudar, però hi ha un problema! Ja no sabem on és.&nbsp; <ul><li>Oooooohhhhhhhhh, noooooooooooo!!!!</li><li>Va sortim a buscar-la us ajudarem!&nbsp;</li></ul> Van trobar unes perles i dins d'una hi havia una nota. “Si busqueu la perla amb la primera pista us haureu de fixar!” <ul><li>&nbsp;AAAAAhhhhhhhh! Ja sé qui ha robat la perla...ELS PIRATES!!!!&nbsp;</li><li>Sí hem d'avisar les nenes!&nbsp;</li></ul> La Sofia les va trucar.&nbsp; <ul><li>Què passa? -va demanar l'Esmeralda.&nbsp;</li><li>Ja sabem qui té la perla.&nbsp;</li></ul>

Vam pujar a les habitacions. Teníem les habitacions 457 i 458. Els cosins i els avis teníem l’habitació 458. Jo dormia en un llit de matrimoni amb en Klaus i l’Emma. I l’Albert i l’Aina dormíem amb els avis. Ens vam estirar al llit. – Adéu, angelets, que dormiu bé! – va dir l’àvia. I tot seguit va tancar la porta. Vaig estirar-me al llit, al mig d’en Klaus i l’Emma. En aquell moment estava a gust i vaig començar a assimilar totes les emocions que havia viscut aquell dia. De fet, estava tan eufòrica que no em podia dormir. Quan a casa tenia malsons perquè la mare se n’havia anat, sovint anava a la cuina a fer un mos. I vaig pensar en fer el mateix. Em vaig aixecar sense fer soroll, a les fosques, caminant a les palpentes i de poc que no m’entrebanco i caic amb alguna cosa que hi havia al terra de l’habitació. Quan per fi vaig sortir de l’habitació, vaig anar a la cuina. M’era difícil passar per llocs que no coneixia i a més a les fosques. Per fi vaig arribar a la cuina. Vaig enfilar-me a una cadira i del prestatge més alt vaig agafar unes galetes de xocolata que el pare havia portat. Quan vaig mossegar la galeta i vaig començar a sentir que la xocolata se m’escampava per la boca, una veu de sobte va dir: – Alto aquí! Jo, en un acte reflex, vaig escopir la galeta i l’altre tros no mossegat me’l vaig amagar darrere l’esquena. - Qui ets? – vaig preguntar. - Àvia, ets tu?

L’Aina, que odiava quan la seva cosina es posava d’aquella manera, va fer-li una ganyota i es va tirar a l’aigua. – Però què fas, Aina - va dir l’Emma -, et podries ofegar! Que no veus que no toques de peus a terra!? L’Aina va respondre: – Que ja ho sé! A més ja sé nedar! No sóc una nena petita... – Va, no facis tonteries i surt de l’aigua ara mateix - va esbotzar l’Emma. – No ho penso fer! Tu no em manes! – va cridar l’Aina. En veure que la cosa s’estava envelant, vaig dir: – Va, Aina, ja sabem que no ets una nena petita, però diga’m què hi fas aquí a l’aigua? – Miro! Ara vull mirar si en realitat hi ha peixos i no ens heu mentit – va dir. I tot seguit es va capbussar a l’aigua. Al cap d’uns deu segons va sortir amb una cosa verda i brillant entre els braços. Quan m’hi vaig apropar i vaig poder veure el què hi havia vaig deixar anar un “ÒNDIA!”. Allò era ni més ni menys que una tortuga. – Heu vist? – va dir l’Aina -, crec que li diré Agnès! No trobeu que li queda força bé? – Sí, Agnès, és bonic - va dir en Klaus. – Visca! Visca! Ara tenim una mascota, la tortuga Agnès! - Va, ensinistrem-la plegats! - va dir l’Albert traient a l’hora mil escopits per la seva boca desdentegada.

A mi, en aquell moment, em va venir al cap la conversa que havia escoltat a l’avió, on deien que ara ja no hi havia tants peixos a Mallorca. Però no vaig voler semblar una xafardera i vaig callar. A més, en Klaus se li veia d’una hora lluny que volia anar sí o sí a pescar. Per tant, em vaig limitar a dir que em semblava bé la seva idea. Tots vam estar-hi d’acord, doncs allà palplantats veient com les onades ens fastiguejaven el dia no hi fèiem res. – No hauríem d'avisar els nostres pares? – va dir l’Aina, una mica preocupada. - Va, no passa res! Deixeu-los tenir unes bones vacances sense preocupacions! - va dir l’Emma. - Sí, això, això, ara que em aconseguit posar el gat a l’aigua! – va dir en Klaus mirant a l’Albert. – A mi no em fa gens de gràcia - va respondre l’Albert, tot tremolant. Tots junts, els cosins vam anar cap a unes roques prop de la costa. Ens vam asseure i vam començar a pescar. L’Emma, mentre mirava a l’Aina i l’Albert intentant pescar alguna cosa, i mentre esperava el seu torn per poder pescar, va dir: - No us recorden ningú aquest parell? – Sí! - va dir en Klaus -. Els germans Hansel i Gretel, però no sé a què ve la pregunta. – Què? - va dir l’Emma. – Sí, sí! Emma! - vaig dir -, als germans aquells del conte que troben una casa de xocolata, però en aquest cas busquen trobar una casa de peixos!

Ens vam tirar tots a l’aigua sense importar-nos lo freda que estava. Tot seguit, ens vam posar en rotllana, la tortuga va començar a nedar. Quan el verd animaló es capbussava, nosaltres també ho fèiem i la portàvem cap a sobre l’aigua. Era molt divertida aquella tortuga. – Eh, nois, jo tinc fred! Crec que observo l’Agnès des de fora l’aigua - va dir l’Albert. - Jo també vinc! - va dir en Klaus. – Crec que jo també, cansa molt no tocar de peus a terra – va dir l’Aina tot sortint de l’aigua. – Ai quines queixes, oi Irina? - va dir l’Emma. - Jo, que no volia estar amb la cosina més repel·lent - vaig contestar. – Ja... Saps què? Jo també surto! M’encanta queixar-me! Tot seguit l’Emma, sense saber més o menys què dir, va dir: – Jo també vull sortir, fa molt fred aquí, oi? - Però espera – va dir l’Aina tot fent una pausa breu. Tot seguit va dir: – Si tots som aquí... Qui vigila a la meva preciosa Agnès? Tots vam mirar a l’aigua i ens hi vam tirar, però ja era massa tard, la tortuga Agnès se l’havien emportat uns pescadors. Els pescadors anaven sobre un vaixell blanc com el paper i havien capturat a l’Agnès amb una xarxa i se l’havien emportat. – Oh, em sap greu, Aina! - vaig dir, i quan vaig mirar al meu costat on se suposava que havia de ser l’Aina no hi vaig veure ningú. Em vaig girar i vaig veure a l’Aina nedant en direcció al vaixell.

Abans tot era perfecte. També vivia en una casa a Barcelona, però era espaiosa i acollidora (no com ara) i a davant i teníem una petita cafeteria on sovint hi anàvem a esmorzar. Però des d’aquell dimecres fred i plujós quan els meus pares em van asseure a la gran butaca per dir-me la notícia “bomba” que es divorciaven, res va ser com abans: el pare no va poder pagar la hipoteca de la casa i la mare es va mudar a Londres amb els meus avis. Cada cop que ho penso no puc evitar que em baixi una llàgrima per la galta. Per fi havia arribat aquell dilluns tan esperat. M’havia llevat d’hora i havia esmorzat una bona llesca de pa amb Nutella. Estava eufòrica, però a l’hora nerviosa. Perquè encara jo no n’era conscient del pilot de coses que em passarien. - Va, Irina, que ja marxem! – va cridar el pare. Havia arribat l’hora. Vam pujar al cotxe i ens vam dirigir cap a l’aeroport. Els meus cosins, Aina i Albert, ja ens esperaven. L’Aina tenia 6 anys, era molt entremaliada i no tenia por de res. El seu germà bessó, l’Albert, tenia les mateixes qualitats. Poc després va arribar la meva cosina gran, l’Emma, que tenia 15 anys i era la típica que es pensava que per ser més gran que els altres era la que tenia la raó amb tot. I, al costat de l’Emma hi havia, com sempre, en Klaus, el seu germà adoptat. En Klaus vivia a Ucraïna i, per culpa d’una guerra, els seus pares desgraciadament van morir i el van adoptar. En Klaus tenia 8 anys. Era ros, amb els ulls blaus i amb pigues a la cara. Potser era el qui em queia millor de tots. Per últim va arribar el meu avi Joan i la meva iaia Carme.&nbsp;

Aquesta vegada va respondre una veu greu i rasposa. – Sí, és clar, allà dintre portem el nostre equipatge de submarinisme. Jo i la meva dona en som uns gran aficionats i ens sembla que aquí a Mallorca hi ha molta fauna marina. – Ui, sí que n’hi ha! – va respondre l’hostessa –, però ara cada cop se’n veuen menys d’animals marins. – Bé, segur que en veiem algun, d’animal – va dir la dona amb la veu aguda. – Segur -va respondre la simpàtica hostessa. – Au revoir, messieurs! - i aquí es va acabar la conversa. La resta del viatge va ser tranquil i jo només pensava en arribar a la platja i surfejar amb la meva blavosa taula de surf. – Atenció passatgers! – va dir l’hostessa –, posin-se el cinturó de seguretat que l’avió està a punt d’aterrar! Van haver-hi una mica de turbulències i tot seguit, per fi, vam aterrar. – Per fi!- va dir l’Aina quan vam haver baixat de l’avió. – Ai, doncs jo em volia quedar més estona a l ‘avió! – va dir l’Emma, tot fent estirament. – És clar, per què dormis? – va dir l’Albert que sovint quan parlava tirava escopits perquè li faltaven més o menys quatre dents. En canvi, en Klaus estava callat, però només en mirar-lo sabies que estava emocionat i que es volia passar tot el dia admirant l’immens mar blau. – Va, anem cap a la platja! – vaig dir.&nbsp;

EL RADIADOR FORA DE LA VEDRUNA Hi havia una vegada un poble que es deia Tona i en aquell poble hi havia una escola que es deia Vedruna. A la Vedruna hi havia un menjador, classes, una sala d’actes i també radiadors! Doncs resulta que a la classe de 3r A tenien dos radiadors verd claríssim. Però un dels radiadors portava potser tres anys que no l’encenien. En resum: mai l’encenien i el radiador cada cop n’estava més tip.&nbsp; Un bon dia va decidir marxar de la Vedruna a l’hora que tancaven l’escola. Quan la senyora de la neteja ja havia marxat, el radiador es va desenganxar de la paret suaument i va marxar a fora de la Vedruna. Van passar uns quants dies i el radiador no trobava un nou amo.&nbsp; Però llavors va veure un pobre senyor que tenia un cartell que deia: “Si us plau, no tinc ni un cèntim i no tinc ni un radiador per escalfar-me”. En aquell moment el radiador va fer un salt i es va posar al costat del pobre per escalfar-lo. I van ser amics per sempre. L’home va aconseguir una casa ben maca i el radiador ja serviria per alguna cosa!! I conte contat, aquest conte s’ha acabat. Curs: 3r Pseudònim: Venjança Maria Puig

– Ja hi som tots!- va dir el meu tiet Ramón, pare de l’Albert i l’Aina. Tots vam anar cap a l’avió carregats de maletes i flotadors. Vam pujar a l’avió després d’hores d’espera i eternes cues. Jo em vaig asseure al costat de l’Emma, una acció no voluntària. L’Emma de seguida que vam enlairar-nos es va quedar ben adormida. Jo, en canvi, mirava per a finestra, imaginant que volava per l’immens blau cel que abraçava el gegantí avió de color núvol. Després va arribar una hostessa amb una minifaldilla negra i una camisa amb un mocador penjat al coll.&nbsp; – Hola bonica, vols alguna cosa per picar?&nbsp; Jo li vaig dir que sí i després de dubtar una mica em vaig decidir per la magdalena amb Nutella per sobre. L’hostessa, un cop em va haver donat la magdalena, es va dirigir cap als que tenia al meu darrere. I no vaig poder evitar escoltar el que deien: - Hola! Disculpi, que voldríeu alguna cosa per prendre? - aquella veu deuria ser la de l’hostessa.&nbsp; – Mmm..., gràcies bonica, però crec que només beuré aigua fresca - va dir una veu aguda amb un accent que semblava francès.&nbsp; L’hostessa va tornar a preguntar: - Segur? D’acord, però abans que me’n vagi us vull preguntar una cosa... Abans, ajudant a col·locar el vostre equipatge, he notat que pesava bastant, em permeteu preguntar què hi porteu allà dins?

Massa tard! L’àvia ja era a la sala d’estar. – Nens, ja és molt tard, son quarts d’una de la matinada. Sigueu bons minyons i aneu cap al llit, va. – És que àvia, estem tan emocionats per demà... Perdó! Per avui (a aquestes hores...) anar a la platja que no podem dormir! - vaig dir amb un fil de veu. – Bé, si és així, aneu cap al llit i us explicaré una història. – Àvia, que ja no som nens petits! - va dir l’Emma, com si ja fos gran. – D’acord, va dir l’àvia, doncs us explicaré una història sobre Mallorca, que fa una mica de por. – D’acord!- vam dir els tres cosins a l’uníson. Vam anar cap al llit i tot seguit l’àvia va començar a narrar la seva història. Hi havia una vegada uns pescadors de Mallorca que cada dia anaven a pescar. Com que no tenien prous diners per comprar un vaixell, sovint s’enfilaven a les roques i pescaven des d’allà. Cada dia, de 21h a 6h pescaven. Un dia l’esposa d’un d’ells els va dir: “Avui tu i el teu amic no aneu a pescar, que diuen que hi ha mala mar”.

LES GERMANES Hi havia una vegada dues germanes que no es coneixien. La Lluna vivia en una casa vella que era de fusta. Per l’altre costat, la Sofia vivia en un castell. Totes dues tenien tretze anys. Un dia, les dues noies es van trobar i es van posar a cantar una cançó. Després, el pare de la Sofia la va agafar pel braç i la va portar cap al castell. Li va prohibir que s’acostés a la seva amiga Lluna perquè tenia un secret amagat. La Sofia es va escapar per anar a trobar a la Lluna. Quan van estar juntes, li va dir: - Ens assemblem molt! I si ens intercanviem de casa? La Lluna li va dir que sí. El dia següent el pare va veure que la seva filla estava escombrant i la mare de la Lluna va veure que no estava fent res. El pare i la mare es van donar compte que les seves filles s’havien intercanviat de casa. Ells van explicar a les noies que eren germanes. L’endemà la Lluna i la seva mare van anar a casa de la Sofia. Les nenes es van fer una abraçada molt gran. La mare els va dir que tenia una notícia, com que eren germanes es quedarien tots a viure al castell. Van estar molt contents i tots quatre van viure molt feliços. Aula d'Acollida (5è) Pseudònim: Lluna Naydelin Najera

- Un dia vaig anar a pescar amb el meu amic Arnau vora la platja de Mallorca i com que feia molt mala mar se’ns va emportar, i allà al mig del mar en vam trobar dos mariners, que es deien John i Luke, em sembla, i ens van oferir pujar al vaixell per salvar-nos, però un cop vam arribar en aquesta illa, vam descobrir que formaven part d’un grup de pirates, i ens van retenir com esclaus. Jo vaig aconseguir escapar, però l’Arnau no. A hores d’ara ja deu ser mort. Em vaig amagar en aquest bosc i em vaig fer amic d’aquests orangutans, amb qui he viscut aquests darrers anys. – Marxem, Irina, que aquest paio està boig! – va dir l’Emma. – Espera! – vaig dir jo – potser és un dels pescadors de la història de l’àvia! - Miri, vostè té esposa, oi? – vaig dir dirigint-me a aquell home –, potser família! Què tal si fem un tracte? Tu ens ajudes a escapar d’aquesta illa i nosaltres l’ajudem a venjar la mort del teu amic i et tornem a casa. Tracte fet? – D’acord!- va respondre ell - us presento el meu equip -. I assenyalant els orangutans va dir: la Rosa, en Shelly, la Sussi, en Pedro i en Jack. Nosaltres també ens vam presentar i junts vam començar l’operació: “ESCAPAR”! Quan vam tenir tot el pla fet, vam anar a l’atac. Jo em vaig col·locar davant de dos còmplices del capità, juntament amb la Sussi, callada, sense dir res. I tal i com estava planejat, els còmplices se’n van adonar, es van apropar i quan estàvem a uns centímetres de distància, la Sussi els va mossegar. Jo vaig aprofitar per prendre’ls l’arma i la Sussi els va donar un fort cop al cap, deixant-los inconscients. Després vam agafar la seva roba i jo i en Klaus ens vam vestir de còmplices. Vam caminar i quan vam ser a prop del capità, en Klaus em la seva veu més greu va dir:

1r: Martina Riera, Amanda Molist, Clara Vila, Anna Burción, Max Lafuente. 2n: M.Ester Samora, Emma Martí, Gael Gusmán, Martí Carmona. 3r: Carla Bravo, Eduard Prats, Jordi Fakan, Arnau Serra, Alba Giménez. 4t: Laura Guerra, Júlia Obama, Carla Draper, Carla Guerra. 5è: Queralt Viñolas, Martina Molera, Èric Molet, Gala Baulenas, Núria Murillo. 6è: Laia Casellas, Pau Palomares.

El maltractament animal Hi havia una vegada una nena, la Lis, de 10 anys. Ella vivia a Tona en un conjunt de cases, o sigui, que tenia veïns pels dos costats. Al costat dret hi vivien uns veïns que tenien un gos que es deia Til. Però aquells amos que tenia no eren normals perquè el picaven i el maltractaven. Això a la Lis li preocupava molt perquè a ella li encantaven els animals. Ella ho sentia gairebé cada nit i cada dia. Fins que un dia a la nit quan ho va sentir va decidir anar-ho a dir als seus pares. Els va dir: - Pares, fa molts dies, setmanes i mesos que sento que els veïns del costat fan mal a en Til, l’estant picant i cridant. A vegades el fan fora de casa perquè passi fred. Els pares li van contestar: - Ja ho sabem filla, nosaltres també sentim cada nit i ho observem quan tu ets a l’escola. La mare, després va afegir: - Demà que serà dissabte els ho anirem a dir tots tres per veure què està passant en aquella casa. Així que la Lis va afirmar amb el cap i se’n va anar cap a la seva habitació.

ÍNDEX PROSA PRIMÀRIA <a href="bookcreator://page/zjy_VLSUSLSXMRREjg7swQ">1r </a>La bruixa i l’unicorn <a href="bookcreator://page/zAPbKn1UTViz192SIHWjUA">2n</a> La Maragda i l’illa <a href="bookcreator://page/WFPAR1aAQreqhlHIOXjwGQ">3r </a>El radiador fora de la Vedruna <a href="bookcreator://page/vIVvIwxGQ6iN8iqCu6WUKg">4t </a>L’aventura perillosa <a href="bookcreator://page/q92-jcR_TQ6UPzxiQ5gRyQ" style="color: rgb(0, 0, 0);">4t Accèssit</a> Les llegendes de la via del tren <a href="bookcreator://page/fdmCwSLXQgKx5b2UwF9cJA">5è </a>El maltractament animal <a href="bookcreator://page/kPmTIB6cTQyDcynJ1to4Ww">6è </a>La Irina i l’illa dels simis <a href="bookcreator://page/bUIqZQblQgm1w1yGoRDgbQ" style="color: rgb(0, 0, 0);">Aula Acollida</a> Les germanes <a href="bookcreator://page/eyIigzkBQmibEF5k1flUCQ" style="color: rgb(0, 0, 0);">Finalistes</a>

Tot seguit, vaig carregar-me l’Aina a l’esquena i vaig manar a l’Emma que fes el mateix amb l’Albert, ja que eren els més petits. Vam continuar i cada cop em costava més caminar, entre la sorra, el sol ardent i l’Aina a sobre. –Vinga! – vaig dir quasi sense alè –. Amaguem-nos darrere aquell arbre. Un cop allà, vam veure de més a prop la xarxa on hi havia l’Agnès. – John, Luke, per què heu tardat tant trossos de llauna! – va dir de cop una veu greu i poderosa. – Perdoni! - va dir l’home prim i llarg-, és que com que cada dia pesquem en el mateix lloc, cada cop hi ha menys peixos. – I a mi què! Què em porteu aquest cop? Espero que esclaus, perquè mitja tripulació s’ha mort d’insolació o de gana. Us podeu considerar afortunats. O bé, em porteu algun animal en perill d’extinció que pugui vendre per uns quants calerons? – No senyor!- va dir el que suposava que es deia John-, però li hem portat això! I tot seguit va treure una tortuga de la xarxa. – Ja, ja, genial, d’aquesta tortuga en podré treure molts calerons i com a recompensa us deixo menjar la resta de peixos que heu pescat. Heu vist, quin capità més bo! – va dir, i tot seguit es va posar a cantar una cançó que deia alguna cosa similar a “jo sóc el capità, el capità de tots els mars, ja ja ja...” - Cosins, crec que aquesta gent són pirates – vaig dir. – I què! - va dir en Klaus mig marejat -. Jo tinc set! - Espera’t Klaus! Hem de pensar un bon pla per recuperar la tortuga i sortir d’aquí – vaig dir.

- Anem a revisar el vaixell, senyor! El capità va assentir i tots dos vam anar cap al vaixell. Un cop allà vam esperar que els altres fessin la seva feina. Els cinc orangutans de l’Òscar es van posar a bramar i destrossar tot el que trobaven al seu pas i van començar una batalla entre simis i persones. L’Emma, l’Aina, l’Albert i l’Òscar, corrents van pujar al vaixell. – Vine, Òscar – vaig dir –, pilota el vaixell i sortim d’aquí! – Espera! – va dir ell -, deixa’m acomiadar-me dels meus amics. I amb molta calma va anar acomiadant-se de cada un d’ells. – Va, Òscar! – va cridar en Klaus -, però va ser massa tard. Tots els pirates estaven morts, malferits o inconscients, menys un. Un home que era valent i forçut, aquell home era el capità. Va agafar el braç de l’Òscar i li va apropar una llarga i afilada espasa al coll i amb el seu toc de malícia va dir: – O em doneu aquell animaló verdós o us juro que mato aquest estúpid babau! Tot seguit va riure i va apropar més l’espasa al coll de l’Òscar. Tots em van mirar a mi. Jo no sabia què fer. Si li donava la tortuga faria infeliç&nbsp; l’Aina i a la tortuga la vendrien, però si no la donava, matarien&nbsp; l’Òscar i nosaltres havíem fet un tracte amb ell. Ai! Per què no podia acabar la nostra aventura com un conte de princeses?

LA IRINA I L’ILLA DELS SIMIS Hola, sóc l’Irina i tinc 21 anys. Avui dia 3 d’agost ja farà ara nou anys vaig viure una gran aventura amb els meus cosins. Ho recordo com si fos ahir. Tot va començar un dia d’un calorós estiu. Els meus tiets havien decidit que aquestes vacances anéssim tots plegats de viatge Mallorca. Jo estava emocionada per la gran notícia. Marxaríem el proper dilluns. Jo ja tenia fetes totes les maletes i esperava amb delit aquell primer dilluns d’agost. Jo era una nena curiosa i valenta, i els viatges m’apassionaven molt. També és veritat que no m’agradava gaire estar a casa. Vivia en un pis petit i escanyolit, que només tenia dues habitacions força petites, un lavabo i una cuina-menjador. I com que no tenia garatge, després no m’estranyava que el pare es queixés que tot el dia se li cagaven coloms al parabrisa del cotxe. Tot era millor abans. Els meus pares s’havien divorciat quan jo només tenia 5 anys. I ara vivia amb el meu pare a Barcelona, ja que la meva mare vivia a Londres, el seu país d'origen, i pel meu bé van decidir que em quedés aquí, en aquesta ciutat, perquè així no hauria de canviar d’escola ni d’amics.

Els nens corríem mentre que els tiets i els avis caminaven lentament sense limitar-se a córrer i a perseguir els nens desesperadament. Vam arribar a la platja. La sorra era fina i daurada. Vam córrer per intentar agafar lloc a prop del mar, però no ho vam aconseguir. Hi havia massa gent. Era un dia calorós i la mar estava tranquil·la, un dia perfecte per banyar-se! Vam agafar el lloc més proper al mar que vam poder, ens vam desvestir i vam córrer cap a l’aigua. Era un moment tranquil, malgrat que hi havia molta gent. Després de banyar-nos vam anar a dinar marisc en un restaurant que es deia Barba Blanca. Tot seguit, jo amb patins, l’Emma amb monopatí, en Klaus amb patinet i l’Albert i l’Aina amb bicicleta vam anar cap al port. La posta de sol era tan bonica... A continuació vam anar a l’aparthotel on ens van donar l’habitació 458 i vam baixar cap al bufet lliure. Cal dir que tot era molt bo! En acabar vam anar a un concert que feien al jardí de l’aparthotel. El concert va ser molt divertit, mentre els nens cridaven i ballaven amb eufòria, els grans es prenien una bona copa de whisky. En acabar el concert tot es va calmar. L’Albert i l’Aina, que eren els més petits, es van quedar fosos en un tres i no res quan va acabar el concert.

De sobte vaig sentir com algú em tocava, vaig deixar anar un crit i vaig caure de la cadira. Tot seguit, la mà que m’havia tocat va encendre el llum. Era l’Emma! – Cosineta, que fas aquí al terra? – va preguntar, sense ser conscient que quasi em mata. – Estàs pàl·lida, et trobes bé? –Tu què creus! – vaig respondre tot aixecant-me i espolsant-me la pols del terra –. Quasi em ve un infart! - Com que a l’avió he fet una petita becaina (jo la vaig mirar en cara de “petita”!, de veritat?), una mica llarga, doncs no m’adormia i m’he aixecat i no us he vist a cap dels dos al llit. M’he pensat que us havien raptat o alguna cosa per l’estil, va dir. – Espera, en Klaus tampoc hi era?- vaig preguntar. I abans que l’Emma respongués vam escoltar la veu d’en Klaus que deia: - Soc aquí! L’Emma i jo vam córrer cap a ell. Era al terrat. – Què fas aquí? Boig! – va dir l’Emma. - És que no has vist aquestes vistes? - va dir en Klaus. Era veritat, estàvem al quart pis i des d’allà es podia veure perfectament el mar. – Va, no siguis raret i anem a dormir abans que ens descobreixi l’àvia.

La llegenda de les vies del tren del Japó Una vegada fa molts anys, en una escola del Japó, hi havia una nena a qui desgraciadament li feien bullying. La nena era molt guapa, portava una diadema blanca, una samarreta de quadres i pantalons texans i estava molt trista. L’escola era molt vella i molts pares l’havien denunciat perquè els seus fills rebien assetjament, fins i tot els pares de la nena. L’escola a part de ser vella, estava molt bruta i a ningú li agradava el menjar. L’escola era de color verd amb 19 o 20 finestres.&nbsp; Un dia mentre la nena anava cap a casa seva, els nens que l’assetjaven li van donar una empenta. Al principi se’n van riure, però un d’aquells nens li van donar una empenta molt forta i la nena va caure a les vies del tren. Més tard, els nens es van espantar molt i la nena demanava ajuda. Uns minuts després va passar el tren. La nena va morir i els nens, quan algú preguntava per ella, deien que no sabien res d’ella. Aleshores un dia mentre anaven cap a casa seva, els tres nens van sentir un soroll estrany. Aquell soroll feia així: TEKE TEKE TEKE TEKE TEKE… Els nens, en primer lloc, es van espantar molt, però no li van donar importància, i seguidament un d’aquells nens va girar el cap, però el que va veure el va espantar molt. En resum, el que va veure era la nena partida pel mig fent TEKE TEKE TEKE TEKE… I els nens des d’aquell dia ja no van aparèixer més. Curs: 4t Accèssit Pseudònim: Flor de lotus Carla Moya

– Però no podem, Albert – vaig respondre -. Encara no hem recuperat a l’Agnès, i a més, aquests homes fan cara de pocs amics. L’Albert va respondre amb un fort gir de cap i ningú va obrir més la boca en tot el viatge. Vam tardar una hora en arribar a l’illa, però a mi, em va semblar una eternitat. Un cop allà, els pescadors van baixar del vaixell i nosaltres vam poder sortir del bagul. Vam buscar i rebuscar, però no vam trobar a la nostra tortuga Agnès. – I sí se l’han menjat? – va dir l’Aina, tot plorant. – Va, no ploris! - va dir l’Emma -, que no veus que està allà, ximpleta - tot assenyalant&nbsp; l’illa on els pescadors portaven unes xarxes on hi havia l’Agnès. – Anem-hi! – vam dir. Tots intuíem que baixar del vaixell seria perillós, però tots estàvem preocupats per l’Agnès, tot i que jo, ho estava més per l’Aina, que estava molt trista. Un cop a l’illa, feia una calor infernal, quasi no hi havia aire per respirar i el que hi havia era calent com el foc. – Tinc molta calor! - va dir l’Aina, que estava blanca com la neu.

- Seguim-la!- va dir en Klaus. – Ah, mira que és corcó aquesta nena! – va dir l’Emma, posant-se a nedar amb desgana. Tots vam començar a nedar com bojos i finalment vam atrapar al vaixell, que anava molt lentament. L’Aina, que des de ben petita li havia agradat enfilar-se pels llocs i practicava escalada, es va enfilar al vaixell. Nosaltres, com vam poder, vam fer el mateix. Un cop a dins, ens vam amagar dins un bagul ple de peixos. Els pescadors van sortir a la coberta on estava el bagul i vam poder escoltar tot el què deien. – Ecs! – va dir l’Emma, no suporto el peix. És fastigós i llefiscós! – Calla, llepafils! – va dir en Klaus el més fluix que va poder, però molt enfadat a l’hora. Vaig treure una mica el cap del bagul, i vaig veure dos homes. Els dos, amb barba d’uns quants dies. El que estava més gras i portava un barret blau per tapar-se la calva, va dir: - Luke, cap on ens dirigim? L’altre, prim i alt, que portava braços i cames tatuades, va respondre: – Tros d’ase! - anem a l’illa&nbsp; on hi ha el cap. Tot seguit, el més gras va fer un signe d’aprovació i tots dos van marxar de la coberta. – Vull sortir d’aquí, tinc claustrofòbia! – va dir l’Albert.

Van començar a nedar i es trobar totes. Les fades els van preguntar: <ul><li>Què esteu buscant ara?&nbsp;</li><li>Estem buscant la cova dels pirates.&nbsp;</li></ul> La Maragda els va dir que la cova era cap a la dreta. Van caminar 3 minuts i la van trobar, van entrar, van agafar la perla... Van tornar a casa i l'Esmeralda va donar la perla a la Maragda. Per fi va tornar el color!!!! I conte contat, aquest conte ja s'ha acabat! Curs: 2n Pseudònim: Esmeralda Júlia Clos

L’AVENTURA PERILLOSA En un dia assolellat, hi havia una tortuga al seu apartament. Es deia Aleix i era molt simpàtica, sempre explicava acudits. Li encantava viure aventures. El seu color preferit era el verd, perquè li agradava molt la natura. També l’apassionava viatjar. Aleshores, la tortuga, mentre anava caminant, es va trobar un camí misteriós. Va endinsar-s’hi, perquè li encantaven les aventures. Va travessar les plantes i moltes teranyines d’aranya, fins que…es va trobar amb una porta de metall que deia: “NO ENTREU”. La tortuga es va estranyar molt i al final va decidir colar-se. Va caure en un cau i quan va arribar al fons es va trobar amb en Drac M.R. Boxser, que estava en un castell. Una veu misteriosa va dir que havia de passar totes les proves per tornar a la vida real. La tortuga Aleix no es va rendir i va passar proves i més proves, fins que va arribar a dalt de tot i va atacar per sorpresa el drac tot explicant aquest acudit: <ul><li>Què fa un ocell de 100.000 quilos en una branca d’un arbre? PIU!!!</li></ul>El Drac M.R.Boxser, en sentir aquell acudit, es va morir de riure i la tortuga va poder escapar. Curs: 4t Pseudònim: Basket Jordan Aleix Fernàndez

La Maragda i la l’illa Fa molt i molt temps una nena que es deia Esmeralda, li agradava molt, però molt, escriure contes. Un dia va decidir fer un grup per fer aventures per després escriure-les. Va anar a buscar les seves amigues i els va preguntar a totes i van dir que sí. S'hi van afegir quatre amigues: l'Olívia, la Nova, la Sia i per últim la Sofia. Més tard l'Esmeralda va tenir una trucada inesperada! Una veu desconeguda va dir: “Esmeralda necessitem ajuda!”. L’Esmeralda va dir:&nbsp; <ul><li>Però tu qui ets?”.&nbsp;</li><li>Soc una fada de les illes asiàtiques. Tranquil·la ara venim.</li></ul>I l'Esmeralda i el seu grupet van marxar cap a les illes asiàtiques. Van tardar dos dies.&nbsp; <ul><li>Què ha passat? -va preguntar la Sia.&nbsp;</li></ul> De sobte una fada va aparèixer i els va dir:&nbsp; <ul><li>Hola, soc la Maragda, és que hem perdut la perla... I sense la perla el món es torna gris.&nbsp;</li></ul> Les nenes van demanar a la Maragda si els podia dir a les altres fades que anessin al mar. Primer van anar al mar Simitra, van trobar una ampolla on hi havia una nota dins. La van llegir: "Si la perla voleu trobar a la cova dels pirates haureu d'anar". Es van preguntar on se suposava que era aquesta cova, però no ho sabien.

La bruixa i l’unicorn Hi havia una vegada una bruixa que es deia Estrella. Un dia al matí es va adonar que no tenia la vareta. Oh no!!! -va dir la bruixa. I la va anar a buscar amb el seu unicorn. Van passar per selves, per boscos, per la platja… Es van cansar molt. Però es van recordar que l’unicorn tenia màgia i la van trobar.&nbsp; I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.&nbsp; Curs: 1r Pseudònim: Estiu lluny Martina Gil

Name

Safari may block some audio or video from playing automatically and ‘read to me’ will skip these. You can configure this in Safari’s preferences.