Loading...
Una tarda per a morirLoading...
En una ciutat sense nom, un pibe s'asseu en un banc, estava cansat. Ell estava tornant a casa després d'un rostit amb la seva família, estava una mica cansat de ser molestat constantment pel seu cosí, passava de ser graciós a ser irritant.
“La re…” va grunyir el jove recolzant-se contra el suport del banc. Havia perdut el col·lectiu que el portava a una quadra de casa seva, va intentar agafar el tren però es va assabentar que hi havia una aturada de línia, aleshores aquell dia va tenir la pitjor sort.
El noi va tancar els ulls i va respirar profundament. En obrir-los, per un instant, va veure una amalgamació de colors brillants: vermell, blau, violeta i rosat. El pibe va parpellejar per instint i tot va tornar a la normalitat. Ell va sospirar, es va aixecar del banc i va emprendre el camí de tornada. El dissortat noi, es va aturar en veure una criatura movent-se al seu costat, li costava entendre què era i encara menys descriure'l. Però semblava que era una massa de tentacles amb ulls de diferents colors cadascun.
El jove va enlairar la mirada d’aquella cosa, que només veure-la li feia mal els ulls, i va seguir caminant. Al seu camí hi havia altres coses d'aparença morbosa, com cranis amb múltiples cables metàl·lics incrustats flotant al voltant dels vianants a la sendera que semblaven ignorar-los. O figures semblants a aranyes enfilant-se als edificis, on gairebé cauen d'una concessionària.
“La re…” va grunyir el jove recolzant-se contra el suport del banc. Havia perdut el col·lectiu que el portava a una quadra de casa seva, va intentar agafar el tren però es va assabentar que hi havia una aturada de línia, aleshores aquell dia va tenir la pitjor sort.
El noi va tancar els ulls i va respirar profundament. En obrir-los, per un instant, va veure una amalgamació de colors brillants: vermell, blau, violeta i rosat. El pibe va parpellejar per instint i tot va tornar a la normalitat. Ell va sospirar, es va aixecar del banc i va emprendre el camí de tornada. El dissortat noi, es va aturar en veure una criatura movent-se al seu costat, li costava entendre què era i encara menys descriure'l. Però semblava que era una massa de tentacles amb ulls de diferents colors cadascun.
El jove va enlairar la mirada d’aquella cosa, que només veure-la li feia mal els ulls, i va seguir caminant. Al seu camí hi havia altres coses d'aparença morbosa, com cranis amb múltiples cables metàl·lics incrustats flotant al voltant dels vianants a la sendera que semblaven ignorar-los. O figures semblants a aranyes enfilant-se als edificis, on gairebé cauen d'una concessionària.
El desafortunat noi va afanyar el pas, prioritzant arribar a casa abans de veure més engendres d’aquells que només podrien haver vingut d'una ment malalta. Va intentar travessar un carrer a una velocitat llampec, va passar horitzontalment pel davant seu . Però en comptes d'un tro va sonar la botzina d'una motocicleta i uns segons després la veu d'algú voletejant insults dirigits cap a ell i sobre la seva mare, germana i intel·lecte.
L'adolescent es va empassar saliva i tot tremolant com una fulla, va creuar el carrer mirant a banda i banda. Ni tan sols podia caminar dret. Una olor forta el va aturar. Aquesta, provenia del pati d'una casa. Quan el noi es va acostar, va veure que hi havia un rostit, els convidats eren de formes variades, un nan amb la samarreta del Boca Juniors. Una massa amb múltiples ulls i boques estava plorant allunyat de la majoria de la multitud: era un home enorme amb pell extremadament pàl·lida amb quatre braços i cables sortint del seu cos, entre d'altres.
El jove estava a punt d'anar-se'n quan una veu greu el va anomenar “Che pibe, on vas?”. El pibe va voltejar i va veure el gegant apropant-se, amb un cul d'ampolla ple d’un líquid fosc amb bombolles que duia a la mà. El portador de sort nefasta va deixar anar una resposta tot tartamudejant: “A-a c-casa…”. L'home va assentir i va dir “Els xoriços ja estan llestos, et faig un xori?”.
L'adolescent es va empassar saliva i tot tremolant com una fulla, va creuar el carrer mirant a banda i banda. Ni tan sols podia caminar dret. Una olor forta el va aturar. Aquesta, provenia del pati d'una casa. Quan el noi es va acostar, va veure que hi havia un rostit, els convidats eren de formes variades, un nan amb la samarreta del Boca Juniors. Una massa amb múltiples ulls i boques estava plorant allunyat de la majoria de la multitud: era un home enorme amb pell extremadament pàl·lida amb quatre braços i cables sortint del seu cos, entre d'altres.
El jove estava a punt d'anar-se'n quan una veu greu el va anomenar “Che pibe, on vas?”. El pibe va voltejar i va veure el gegant apropant-se, amb un cul d'ampolla ple d’un líquid fosc amb bombolles que duia a la mà. El portador de sort nefasta va deixar anar una resposta tot tartamudejant: “A-a c-casa…”. L'home va assentir i va dir “Els xoriços ja estan llestos, et faig un xori?”.
El jove anava a dir alguna cosa però el gegant el va interrompre: -“Som-hi, agafa i asseu-te.” Li passa el cul de l'ampolla i s’asseu a una cadira abans d'anar-se'n. El noi desconcertat veu al seu voltant una ampolla de Manaos vessada al pis. Després d'uns segons, el gegant torna amb un xoripan a la mà i li dóna. El pibe, una mica més calmat, pren un glop del líquid del cul d'ampolla i se n’adona que només era Cola amb Fernet.
-“Che, què va passar amb ell?” Va preguntar el noi apuntant a la massa de tentacles que estava plorant, -“El gil va voler tastar el fernet amb Manaos de raïm, va passar el que havia de passar.” El gegant va respondre encongint les espatlles. El pibe va assentir i es va posar a morfar el chori, pensant si s'havia de quedar. Al final va decidir que se n'aniria després d'una estona.
-“Che, què va passar amb ell?” Va preguntar el noi apuntant a la massa de tentacles que estava plorant, -“El gil va voler tastar el fernet amb Manaos de raïm, va passar el que havia de passar.” El gegant va respondre encongint les espatlles. El pibe va assentir i es va posar a morfar el chori, pensant si s'havia de quedar. Al final va decidir que se n'aniria després d'una estona.
I així van passar 2 hores, menjant i coneixent la gent fins que va decidir que era temps d'anar-se'n. Es va acomiadar i se'n va anar del rostit, pensant en els esdeveniments d'aquell dia. Sense saber-ho, estava creuant un carrer. Ell es va aturar quan va sentir el so d'un motor apropant-se. Alguna cosa el va enviar a volar al paviment, i l'última cosa que va sentir van ser dues botzinades que semblaven alegres.
Sóc Galo Merli Brak, nascut a San Isidro, a la província de Bs. As., Argentina l'1 de Març de 2007.
Durant la meva vida em vaig mudar en moltes d'ocasions, primer vaig viatjar a Veneçuela, on hi vaig viure fins al 2013. Més tard vaig tornar a Argentina, on vaig viure al meu barri natal durant uns anys fins a mudar-me a Paranà, província d'Entre Ríos. Allà vaig acabar la primària i vaig viure la pandèmia del COVID-19. Després vaig tornar a Sant Isidre i vaig viure-hi fins a l'agost del 2022, quan vaig emprendre el viatge a Catalunya.
Avui dia, visc al barri de Vallpineda, Sitges.
L'autor