Loading...
SANT JORDI 2023Loading...
23 d'abril de 2023Loading...
Loading...
Tots els Concursos i PremisLoading...
Sant Jordi al nostre CentreLoading...
La diada de Sant Jordi sempre és un dia especial a Catalunya i al nostre institut. Encara amb la ressaca del dia anterior d'una Barcelona plena de llibres i roses, i els carrers plens de gom a gom, Sant Jordi va arribar al Balmes amb molta força. Els diferents concursos convocats pels Departaments didàctics (Llengua catalana, Llengua castellana, Anglès, Alemany, Francès, Disseny de l'agenda, Socials, Filosofia i Fotografia matemàtica) ofereixen l'alumnat la possibilitat de mostrar les seves habilitats creatives, no només als concursos literaris, sinó amb dibuixos, disseny, vídeos, etc... A més, durant la festa, l'alumnat també pot interpretar o cantar, per amenitzar la vetllada.
Com ja és habitual, es van lliurar els premis del Divendres a l'Esprint i uns diplomes a l'alumnat que ha aconseguit una millor classificació a les Proves Cangur.
Enhorabona a tots els i les participants que any rere any fan possible aquest magnífic dia!
Loading...
A més del lliurament de premis dels diferents concursos: (i algunes hores de classe), l'alumnat de 1r i a 3r d'ESO va participar en diferents activitats de caire més lúdic.L'alumnat de 1r i 2n d'ESO va realitzar tallers (còmic, jocs de taula, papiroflèxia, paraulògic i un scape room de Sant Jordi), mentre que l'alumnat de 3r d'ESO va participar en una cacera de dracs per Ciutat Vella. En una ruta a peu, havien de localitzar els dracs assenyalats en un mapa.
Al llarg de la setmana també hi va haver una paradeta de llibres on poder intercanviar-los i donar una segona vida a aquells que ja hem llegit.
Loading...
Aquest RecullLoading...
Al llarg d'aquestes pàgines hi trobareu tant els diferents treballs guardonats, com les fotografies de l'acte de lliurament de premis. S'hi reprodueixen aquells textos que han sigut enviats durant el període establert; en cas que no en trobeu algun, significa que el premiat no va enviar-lo digitalment.
Llengua catalana
Poesia I. Primer Premi
"Sempre va ser massa tard", de Violeta Mazzeo
Ell era allà, vora la finestra.
Observava el cant dels ocells,
I el finet xiulet del vent,
Semblava lluny, absent.
La seva respiració,
Feixuga i cansada,
Marcava el pas dels seus batecs,
Passius i complets.
Entre les mans, tremoloses i velles,
rebregava un tros de paper,
Una carta de les prohibides,
De les que no n'has de saber.
Si mai hagués tingut temps,
Li hauria dit res més,
Si mai hagués tingut temps,
Li hauria dit que l'acompanyés.
Però mai va ser de les que parlava,
De les que si que volia saber,
De les que escoltava,
I deixava ser.
Ara ja és tard per aparèixer,
Els ocells no canten com abans,
El vent no s'emporta les paraules,
I l’avi, ja no jeu on ho solia fer.
Ell era allà, vora la finestra.
Observava el cant dels ocells,
I el finet xiulet del vent,
Semblava lluny, absent.
La seva respiració,
Feixuga i cansada,
Marcava el pas dels seus batecs,
Passius i complets.
Entre les mans, tremoloses i velles,
rebregava un tros de paper,
Una carta de les prohibides,
De les que no n'has de saber.
Si mai hagués tingut temps,
Li hauria dit res més,
Si mai hagués tingut temps,
Li hauria dit que l'acompanyés.
Però mai va ser de les que parlava,
De les que si que volia saber,
De les que escoltava,
I deixava ser.
Ara ja és tard per aparèixer,
Els ocells no canten com abans,
El vent no s'emporta les paraules,
I l’avi, ja no jeu on ho solia fer.
Poesia I. Segon Premi
Caption
At malesuada nisl felis sit amet dolor
At malesuada nisl felis sit amet dolor
"El meu sentiment ocult", per Abril Vega
No sé per què, però ho sento,
és una cosa que no entenc
i no ho lamento.
El meu cor vidrenc
és el que moltes vegades sent,
no és dolent,
simplement
no ho puc evitar, ni per un moment.
Aquest cop no m’ho esperava,
dolçament em va acariciar la cara
i em va travessar, mentre tranquil·lament caminava.
No sé per què, però ho sento,
és una cosa que no entenc
i no ho lamento.
El meu cor vidrenc
és el que moltes vegades sent,
no és dolent,
simplement
no ho puc evitar, ni per un moment.
Aquest cop no m’ho esperava,
dolçament em va acariciar la cara
i em va travessar, mentre tranquil·lament caminava.
Prosa I. Primer Premi
Prosa I. Segon Premi
"Els somnis d'en Biel", per Pol Morcillo
Ja es ponia el sol a Tavertet, un petit i humil poble de muntanya d'Osona.
En Biel mirava per la finestra de la seva habitació com el vent movia les branques dels arbres i feia caure les primeres fulles de l'hivern; però com cada dia ja desitjava que es fes de nit.
En Biel tenia sempre tanta pressa per anar-se'n a dormir... Quin era el seu secret?
Sopava a tot córrer el que li preparava la seva mare i mentre menjava no parlava gaire, restava immers en els seus pensaments; la mare alguna vegada s'amoïnava amb les seves absències, però en Biel creixia com un noi feliç.
En acabat de sopar es rentava les dents, es ficava al llit i il·lusionat agafava el seu llibre preferit; una nova aventura l'esperava.
Passaven els minuts, giraven les pàgines i començava a estar cansat, però volia acabar aquell capítol, li pesaven els ulls, però guanyaria a la son, havia d'esperar al seu amic...
La mare d'en Biel va entrar al dormitori per comprovar que el seu fill dormia, un altra vegada s'ha quedat adormit llegint, va pensar.
En Biel dormia profundament, relaxat, amb cara de felicitat... en què estarà somiant?
La mare va apagar la llum de la làmpada que s'havia deixat encesa, li va estirar el llençol i es va acomiadar amb un petó abans de tancar la porta del dormitori.
Una nit més, allà estava, darrere de la finestra de l'habitació esperant en Roc, un drac de color blau, d'aspecte formidable, musculat, amb urpes i dents esmolades però de mirada amable.
Ja es ponia el sol a Tavertet, un petit i humil poble de muntanya d'Osona.
En Biel mirava per la finestra de la seva habitació com el vent movia les branques dels arbres i feia caure les primeres fulles de l'hivern; però com cada dia ja desitjava que es fes de nit.
En Biel tenia sempre tanta pressa per anar-se'n a dormir... Quin era el seu secret?
Sopava a tot córrer el que li preparava la seva mare i mentre menjava no parlava gaire, restava immers en els seus pensaments; la mare alguna vegada s'amoïnava amb les seves absències, però en Biel creixia com un noi feliç.
En acabat de sopar es rentava les dents, es ficava al llit i il·lusionat agafava el seu llibre preferit; una nova aventura l'esperava.
Passaven els minuts, giraven les pàgines i començava a estar cansat, però volia acabar aquell capítol, li pesaven els ulls, però guanyaria a la son, havia d'esperar al seu amic...
La mare d'en Biel va entrar al dormitori per comprovar que el seu fill dormia, un altra vegada s'ha quedat adormit llegint, va pensar.
En Biel dormia profundament, relaxat, amb cara de felicitat... en què estarà somiant?
La mare va apagar la llum de la làmpada que s'havia deixat encesa, li va estirar el llençol i es va acomiadar amb un petó abans de tancar la porta del dormitori.
Una nit més, allà estava, darrere de la finestra de l'habitació esperant en Roc, un drac de color blau, d'aspecte formidable, musculat, amb urpes i dents esmolades però de mirada amable.
El cos d’en Roc estava cobert d'escates brillants, la seva cua era llarga i acabava en una punxa semblant a un arpó. Tenia unes ales tan grans que podia enlairar-se d'una sola bategada.
- Marxem ja?- va dir en Biel entusiasmat.
- Vinga puja - va contestar en Roc.
En Biel va pujar a lloms del seu amic i es van dirigir novament a la terra dels somnis. Des de l'aire se sentia lliure com un ocell i podia contemplar aquells paisatges plens de vida.
En trobar una plana van descendir, en Biel va baixar del seu drac i li va acariciar el coll com a mostra de gratitud, i tots dos van jugar junts una bona estona.
A la mateixa plana altres nens jugaven amb els dracs, feien curses i descansaven escoltant les històries d'aquelles sabies criatures.
En aquell món hi era tot el que podia desitjar i el temps passava volant.
- Biel, hem de marxar ja, li va dir en Roc.
En Biel va pujar novament sobre el seu amic...
Els primers raigs de sol entren per la cortina a mig obrir.
La mare entra i dona al Biel un petó de bon dia. -Desperta, noble cavaller!!!, ahir vas tornar-te a quedar adormit amb el llibre a sobre-, bromeja.
L'ajuda a vestir-se i a pujar a sobre la seva cadira de rodes decorada per un cap i una cua de drac per acompanyar-lo a esmorzar a la cuina.
"Great Falls", per Joana Calvo
Avui és el primer dia d’institut i, tot i estar a ple mes d’agost, aquí, a Great Falls, Montana, estem només a 20 graus. Com sempre, el primer dia és el moment en què tots els amics s’expliquen entre ells tot el que han fet. Però la gran majoria s’ha quedat a la ciutat i no tenen molt per narrar, sinó que tenen milers d’històries per recordar de l’estiu que han passat junts.
Per celebrar el retrobament, a la nit es celebra una festa a la part alta, a prop de la cascada. Aquest salt d’aigua és l'únic “famós” que hi ha a la ciutat. No venen turistes internacionals però sí que arriben freqüentment visitants de l’estat.
Quan el sol començava a desaparèixer entre les muntanyes i la lluna buscava el seu lloc entre les estrelles, grups de joves van començar a dirigir-se cap a la festa. En pocs minuts, el que abans era un descampat solitari, s’havia convertit en un lloc on la música i les begudes eren les reines.
Tot i que podríem explicar moltes coses sobre la gent que hi havia allà i les seves històries, ens hem fixat en un grup d’amics que es troba al ben mig de tot l’enrenou. Són cinc, tres nois i dues noies. En primer lloc, en Logan i la Sydney, que són bessons. Els seus pares volien posar als seus fills noms de ciutat. Però van acabar anomenant a la seva filla com una de les ciutats més conegudes del planeta i al seu fill com una trista ciutat de Utah, ja es veien els favoritismes des del primer dia. En segon lloc, en Christopher, un noi completament negat pels estudis, però amb un talent especial pels esports, sobretot per futbol americà. En tercer lloc, la Sarah, els seus pares són propietaris de mitja ciutat però ella només vol marxar a explorar el món. Finalment, en Tyler, els seus pares eren rics. A ell, en canvi, no li fan gaire cas i viu sol només amb una criada, que exerceix més de mare que la seva.
Havien passat tot l’estiu separats i només volien estar ells sols. Així que van pujar la muntanya i van asseure’s sobre una gran roca que hi havia al riu. L’aigua es movia lentament i era agradable escoltar les seves veus barrejades amb el repicar de l’aigua contra les pedres i observant un dels cels més brillants dels últims anys.
Les seves rialles es perdien en l’espai. Tots formaven part d’un instant màgic, un moment amb amics que eren família. Però, desgraciadament, no duraria gaire. De cop, l’agradable brisa es va convertir en un vent cada vegada més fort. A conseqüència, el moviment de l’aigua va augmentar fins arribar a ser violent.
D’un moment a un altre, en Tyler havia caigut a l’aigua, lluitant per no ofegar-se. Què havia passat? S’allunyava cada vegada més. Des de la pedra, la Sarah, el Logan, la Sydney i el Christopher miraven l’escena amb horror. No podien fer res per salvar-lo. Si corrien a ajudar-lo, caurien també a la forta corrent.
Mentrestant, en Tyler obserbava per últim cop els arbres, els ocells i la muntanya. Un cop amb una pedra el va deixar inconscient i, a poc a poc, va enfonsar-se. Tots van esclatar a plorar. Un sentiment de ràbia va apoderar-se de la tristesa, en Tyler era una persona genial. Malgrat ser una mica egoista, estimava als seus amics com si fossin família. Tot i la falta d’amor que havia rebut, havia seguit endavant per no seguir el model dels seus pares.
Els seus pares… Què pensarien de tot això? Havien desaprofitat l’oportunitat d’estimar el seu únic fil. S’enterarien del que li havia passat o tornarien al cap de sis mesos i veurien la casa buida? Arribarien a tenir remordiments? Plorarien la seva mort o només fingirien?
Els crits dels amics van cesar al veure que ja no hi havia res a fer i la tranquil·litat característica d’aquell paradís idíl·lic va tornar a governar l’ambient.
Avui és el primer dia d’institut i, tot i estar a ple mes d’agost, aquí, a Great Falls, Montana, estem només a 20 graus. Com sempre, el primer dia és el moment en què tots els amics s’expliquen entre ells tot el que han fet. Però la gran majoria s’ha quedat a la ciutat i no tenen molt per narrar, sinó que tenen milers d’històries per recordar de l’estiu que han passat junts.
Per celebrar el retrobament, a la nit es celebra una festa a la part alta, a prop de la cascada. Aquest salt d’aigua és l'únic “famós” que hi ha a la ciutat. No venen turistes internacionals però sí que arriben freqüentment visitants de l’estat.
Quan el sol començava a desaparèixer entre les muntanyes i la lluna buscava el seu lloc entre les estrelles, grups de joves van començar a dirigir-se cap a la festa. En pocs minuts, el que abans era un descampat solitari, s’havia convertit en un lloc on la música i les begudes eren les reines.
Tot i que podríem explicar moltes coses sobre la gent que hi havia allà i les seves històries, ens hem fixat en un grup d’amics que es troba al ben mig de tot l’enrenou. Són cinc, tres nois i dues noies. En primer lloc, en Logan i la Sydney, que són bessons. Els seus pares volien posar als seus fills noms de ciutat. Però van acabar anomenant a la seva filla com una de les ciutats més conegudes del planeta i al seu fill com una trista ciutat de Utah, ja es veien els favoritismes des del primer dia. En segon lloc, en Christopher, un noi completament negat pels estudis, però amb un talent especial pels esports, sobretot per futbol americà. En tercer lloc, la Sarah, els seus pares són propietaris de mitja ciutat però ella només vol marxar a explorar el món. Finalment, en Tyler, els seus pares eren rics. A ell, en canvi, no li fan gaire cas i viu sol només amb una criada, que exerceix més de mare que la seva.
Havien passat tot l’estiu separats i només volien estar ells sols. Així que van pujar la muntanya i van asseure’s sobre una gran roca que hi havia al riu. L’aigua es movia lentament i era agradable escoltar les seves veus barrejades amb el repicar de l’aigua contra les pedres i observant un dels cels més brillants dels últims anys.
Les seves rialles es perdien en l’espai. Tots formaven part d’un instant màgic, un moment amb amics que eren família. Però, desgraciadament, no duraria gaire. De cop, l’agradable brisa es va convertir en un vent cada vegada més fort. A conseqüència, el moviment de l’aigua va augmentar fins arribar a ser violent.
D’un moment a un altre, en Tyler havia caigut a l’aigua, lluitant per no ofegar-se. Què havia passat? S’allunyava cada vegada més. Des de la pedra, la Sarah, el Logan, la Sydney i el Christopher miraven l’escena amb horror. No podien fer res per salvar-lo. Si corrien a ajudar-lo, caurien també a la forta corrent.
Mentrestant, en Tyler obserbava per últim cop els arbres, els ocells i la muntanya. Un cop amb una pedra el va deixar inconscient i, a poc a poc, va enfonsar-se. Tots van esclatar a plorar. Un sentiment de ràbia va apoderar-se de la tristesa, en Tyler era una persona genial. Malgrat ser una mica egoista, estimava als seus amics com si fossin família. Tot i la falta d’amor que havia rebut, havia seguit endavant per no seguir el model dels seus pares.
Els seus pares… Què pensarien de tot això? Havien desaprofitat l’oportunitat d’estimar el seu únic fil. S’enterarien del que li havia passat o tornarien al cap de sis mesos i veurien la casa buida? Arribarien a tenir remordiments? Plorarien la seva mort o només fingirien?
Els crits dels amics van cesar al veure que ja no hi havia res a fer i la tranquil·litat característica d’aquell paradís idíl·lic va tornar a governar l’ambient.
CAPTION At malesuada nisl felis sit amet dolor. Duis ultrices semper lorem nisl felis sit. At malesuada nisl felis sit amet dolor nisl felis.
Prosa I. Tercer Premi
"Una trobada diferent", per Júlia Tomàs
CLOE
Divendres al vespre. Pizza per sopar, com sempre. Me’n menjo un tros i em tanco a l’habitació. Agafo el mòbil d’una revolada. Tinc quatre missatges de l’Àlex, un noi que conec fa una setmana, em sembla que hem connectat molt. És un noi de la meva edat, molt simpàtic i que em fa riure molt. A més, per la foto de perfil que té, sembla guapo. Ulls blaus i cabell fosc, la combinació perfecta. M’hi passo dues hores xatejant, amb ell sempre em passa el temps volant. Des del menjador sento la meva mare dient: «Cloe, fes el favor de sortir i menjar-te la macedònia!». Uf, què pesada que és ma mare, sempre interrompent. Fa dies que penso a dir-li de quedar, però no m’atreveixo. Sabeu què? Crec que avui és el dia. Li escric si vol quedar diumenge. Massa sec. Ho borro. Torno a escriure i li dic que m’agrada i que a veure si quedem un dia. Massa atrevit. Ho borro. Aquest cop em penso bé què escriure-li. Apa, ja està. Missatge enviat. Vaig a per la macedònia.
ÀLEX
Missatge nou de la Cloe. Em diu de quedar el diumenge i anar a prendre un refresc d’una forma molt original. M’encanta com escriu aquesta noia. Té un punt que la fa ser diferent, no sé ben bé què és, però m’agrada. I mira que no sé ni quina cara fa, perquè la seva foto de perfil és un gat gris amb ratlles negres. Tinc ganes de conèixer-la, però no sé com reaccionarà. Què faig? No sé què dir-li. Hi quedo o no hi quedo? Va, al final m’he llençat, li he dit de quedar a les 11:00. Total, com que el meu pare passa de mi, ni se n’adonarà que marxo una estona de casa. M’ha dit que portarà una samarreta groga i uns texans blaus, així la podré reconèixer. Però, quan em vegi a mi, crec que se sorprendrà bastant. Bé, ara vaig a fer-me un entrepà que no he ni sopat.
CLOE
Són les 11:10 i l’Àlex encara no ha arribat. Començo a preocupar-me. Porto la samarreta groga i els texans blaus, com li vaig dir. Segur que ha vist que no soc precisament prima i ha marxat corrent. Això em passa per no ser prou clara quan escric. Per què em mira tant aquella noia de la taula del fons? Ui, ara ve cap aquí.
ÀLEX
Aquesta situació és ridícula. Tinc la Cloe aquí al davant i no m’atraveixo a dir-li qui soc.
Però ja és hora que li digui tota la veritat. Decideixo acabar ja amb tot aquest malson.
-Tu ets la Cloe, oi?
-Ehh, sí, com saps el meu nom?
-No t’espantis, soc l’Alexandra, l’Àlex. Mira, t’ho volia dir abans, però m’ho passo tan bé quan xategem que no volia espatllar-ho tot.
-No entenc res. Així no ets un noi, ni tens els ulls blaus?
-No, em sap greu. Però, per la resta, segueixo sent l’Àlex de sempre.
-Ostres, no tinc paraules. Bé, jo tampoc em vaig mostrar tal com soc, potser. Com deus suposar, no soc un gat, ha, ha, ha!!
-Sí, ha, ha, ha!!
-Crec que tenim moltes coses més a explicar-nos. Vols que seiem i xerrem una bona estona, que és la nostra especialitat?
-D’acord, em sembla una idea genial!
CLOE
Divendres al vespre. Pizza per sopar, com sempre. Me’n menjo un tros i em tanco a l’habitació. Agafo el mòbil d’una revolada. Tinc quatre missatges de l’Àlex, un noi que conec fa una setmana, em sembla que hem connectat molt. És un noi de la meva edat, molt simpàtic i que em fa riure molt. A més, per la foto de perfil que té, sembla guapo. Ulls blaus i cabell fosc, la combinació perfecta. M’hi passo dues hores xatejant, amb ell sempre em passa el temps volant. Des del menjador sento la meva mare dient: «Cloe, fes el favor de sortir i menjar-te la macedònia!». Uf, què pesada que és ma mare, sempre interrompent. Fa dies que penso a dir-li de quedar, però no m’atreveixo. Sabeu què? Crec que avui és el dia. Li escric si vol quedar diumenge. Massa sec. Ho borro. Torno a escriure i li dic que m’agrada i que a veure si quedem un dia. Massa atrevit. Ho borro. Aquest cop em penso bé què escriure-li. Apa, ja està. Missatge enviat. Vaig a per la macedònia.
ÀLEX
Missatge nou de la Cloe. Em diu de quedar el diumenge i anar a prendre un refresc d’una forma molt original. M’encanta com escriu aquesta noia. Té un punt que la fa ser diferent, no sé ben bé què és, però m’agrada. I mira que no sé ni quina cara fa, perquè la seva foto de perfil és un gat gris amb ratlles negres. Tinc ganes de conèixer-la, però no sé com reaccionarà. Què faig? No sé què dir-li. Hi quedo o no hi quedo? Va, al final m’he llençat, li he dit de quedar a les 11:00. Total, com que el meu pare passa de mi, ni se n’adonarà que marxo una estona de casa. M’ha dit que portarà una samarreta groga i uns texans blaus, així la podré reconèixer. Però, quan em vegi a mi, crec que se sorprendrà bastant. Bé, ara vaig a fer-me un entrepà que no he ni sopat.
CLOE
Són les 11:10 i l’Àlex encara no ha arribat. Començo a preocupar-me. Porto la samarreta groga i els texans blaus, com li vaig dir. Segur que ha vist que no soc precisament prima i ha marxat corrent. Això em passa per no ser prou clara quan escric. Per què em mira tant aquella noia de la taula del fons? Ui, ara ve cap aquí.
ÀLEX
Aquesta situació és ridícula. Tinc la Cloe aquí al davant i no m’atraveixo a dir-li qui soc.
Però ja és hora que li digui tota la veritat. Decideixo acabar ja amb tot aquest malson.
-Tu ets la Cloe, oi?
-Ehh, sí, com saps el meu nom?
-No t’espantis, soc l’Alexandra, l’Àlex. Mira, t’ho volia dir abans, però m’ho passo tan bé quan xategem que no volia espatllar-ho tot.
-No entenc res. Així no ets un noi, ni tens els ulls blaus?
-No, em sap greu. Però, per la resta, segueixo sent l’Àlex de sempre.
-Ostres, no tinc paraules. Bé, jo tampoc em vaig mostrar tal com soc, potser. Com deus suposar, no soc un gat, ha, ha, ha!!
-Sí, ha, ha, ha!!
-Crec que tenim moltes coses més a explicar-nos. Vols que seiem i xerrem una bona estona, que és la nostra especialitat?
-D’acord, em sembla una idea genial!
CAPTION At malesuada nisl felis sit amet dolor. Duis ultrices semper lorem nisl felis sit. At malesuada nisl felis sit amet dolor nisl felis.
Poesia II. Primer Premi
Poesia II. Segon Premi
"Anhel de llibertat", per Ruggero Bougleux
Sec a la banqueta,
absort i absent.
Soc pres d’un silenci esfereïdor
que em buida la ment.
Amb una mirada distant
observo l’instrument:
vuitanta-vuit freds dits
que em demanen sentiment.
Un vehement desig sorgeix dins meu:
una ambició a sentir,
un afany de fer sortir la veu,
i parar de sucumbir.
Una mà coratjosa,
airosament pren l’empenta:
s’alça sola, col·loca els dits
i els engresca.
Poques notes,
soles i a desaire,
trenquen el silenci
sonant soles al mig de l’aire.
Les que segueixen però,
ja mostren una engruna de color.
Aleshores, es percep un tremolor:
Dins meu, un esclat d’emoció
Una maror de sentiments
amagats en la foscor,
aflueixen a flor de pell
desfogant-se en mil colors.
Imperceptiblement transcorre el temps,
mentre m’allibero de l’amargor;
però sobtadament separo les mans
distanciant-les lentament del salvador.
Mantinc el silenci,
amb un rostre sense expressió,
tan sols mostro una gota de suor:
una gota que conté
un immens oceà de passió.
Sec a la banqueta,
absort i absent.
Soc pres d’un silenci esfereïdor
que em buida la ment.
Amb una mirada distant
observo l’instrument:
vuitanta-vuit freds dits
que em demanen sentiment.
Un vehement desig sorgeix dins meu:
una ambició a sentir,
un afany de fer sortir la veu,
i parar de sucumbir.
Una mà coratjosa,
airosament pren l’empenta:
s’alça sola, col·loca els dits
i els engresca.
Poques notes,
soles i a desaire,
trenquen el silenci
sonant soles al mig de l’aire.
Les que segueixen però,
ja mostren una engruna de color.
Aleshores, es percep un tremolor:
Dins meu, un esclat d’emoció
Una maror de sentiments
amagats en la foscor,
aflueixen a flor de pell
desfogant-se en mil colors.
Imperceptiblement transcorre el temps,
mentre m’allibero de l’amargor;
però sobtadament separo les mans
distanciant-les lentament del salvador.
Mantinc el silenci,
amb un rostre sense expressió,
tan sols mostro una gota de suor:
una gota que conté
un immens oceà de passió.
"Viure és temporal", per Eva Magrinyà
Jo no visc, fins que no arriba l’estiu,
com si l’hivern no comptés.
Per mi viure és
sentir l’escalfor del Sol
acomodar-se sobre la meva cara morena.
És observar les orenetes
guimbar i fer saltirons, en el seu jardí celestial.
És adormir-se escoltant
les melodies que canten els grills
en la profunda foscor.
És estar a la vora del mar
mentre el teu pare, agafant la canya,
intenta pescar el sopar.
És córrer per camps immensos
sentint la brisa, la gespa i la claror
mentre dins teu es barreja una sensació
de felicitat i il·lusió.
Això és viure
i jo no visc, fins que no arriba l’estiu.
Jo no visc, fins que no arriba l’estiu,
com si l’hivern no comptés.
Per mi viure és
sentir l’escalfor del Sol
acomodar-se sobre la meva cara morena.
És observar les orenetes
guimbar i fer saltirons, en el seu jardí celestial.
És adormir-se escoltant
les melodies que canten els grills
en la profunda foscor.
És estar a la vora del mar
mentre el teu pare, agafant la canya,
intenta pescar el sopar.
És córrer per camps immensos
sentint la brisa, la gespa i la claror
mentre dins teu es barreja una sensació
de felicitat i il·lusió.
Això és viure
i jo no visc, fins que no arriba l’estiu.
Poesia II. Tercer Premi
Prosa II. Primer Premi
"L'aigua descansa", per Laia Centelles
Una canya tranquil·la,
sobre fil de pescar.
Les onades calmades,
vent comença a bufar.
Rems quiets,
repicant amb l’aigua,
batecs d’un cor
mouen la barca.
Ulls en la foscor,
lliscant per la superfície,
és la més bella flor
pansida en un malefici.
Té cua de peix,
amb el tors despullat,
observant al pescador
comença a cantar.
Una veu solitària,
una trista melodia,
dels seus llisos llavis
sorgeix melancolia.
Un instant fugaç,
perdut en la memòria,
recorden al pescador
la seva estimada dona.
Finalment la foscor ha inundat.
Ingenu pescador, nàufrag s’ha tornat.
Enfonsant-se en les ombres
d’un cementiri sepultat,
vaixells que ja no suren,
que sota l’aigua han descansat.
Una canya tranquil·la,
sobre fil de pescar.
Les onades calmades,
vent comença a bufar.
Rems quiets,
repicant amb l’aigua,
batecs d’un cor
mouen la barca.
Ulls en la foscor,
lliscant per la superfície,
és la més bella flor
pansida en un malefici.
Té cua de peix,
amb el tors despullat,
observant al pescador
comença a cantar.
Una veu solitària,
una trista melodia,
dels seus llisos llavis
sorgeix melancolia.
Un instant fugaç,
perdut en la memòria,
recorden al pescador
la seva estimada dona.
Finalment la foscor ha inundat.
Ingenu pescador, nàufrag s’ha tornat.
Enfonsant-se en les ombres
d’un cementiri sepultat,
vaixells que ja no suren,
que sota l’aigua han descansat.
"Imagina ser un arbre", per Èlia Borrell
Imagina ser un arbre. Però no qualsevol arbre, imagina ser un petit arbre solitari al capdamunt d'un turó. Imagina com cada dia la llum de l'alba t'il·luminaria l'escorça, imagina com el vent et faria balancejar les branques, imagina les fulles frondoses que et sortirien a la primavera, imagina contemplar cada vespre una posta de sol diferent, i ser testimoni cada nit de la sortida de la lluna...
Però ara imagina que just a sota teu hi hagués tot un bosc. Un bosc immens amb milers d'arbres com tu. Tot i així tu mai hi podries arribar, perquè series un arbre solitari dalt d'un turó. Però ho provaries igualment. T'estiraries, intentaries saltar, et retorceries però res. Et mantindries ferm al capdamunt del teu turonet.
Imagina com passarien els mesos... Tu series allà dalt, tot sol, contemplant amb una terrible enyorança com tots els arbres del bosc s'ho passen de meravella. Fins que un dia, cansat de la soledat, prendries una decisió. Aconseguiries baixar al bosc, costés el que costés.
Un dia assolellat amb determinació començaries a fer força. Estiraries i estiraries fins que de cop sentissis que les arrels se't trenquen. I llavors ja series lliure. Sense pensar-t’ho gaire correries cap al bosc i et plantaries allà al bell mig.
Al principi tothom seria molt amable. Et preguntarien, et parlarien, et convidarien a alguna festa... Però passats uns dies ja no series una novetat i tothom tornaria al seu cercle habitual. No és que de cop fossin maleducats, sinó que simplement tothom tindria els seus amics. A més descobriries que des d'allà baix no pots veure caure el sol, i que el vent no hi arriba.
Imagina com, dia rere dia, t'aniries sentint encara més sol que quan eres damunt del teu turonet. Imagina com trobaries a faltar la vida que duies i com et penediries d'haver baixat. Però ja seria massa tard. Arribats a aquest punt, tu ja hauries sacrificat les teves arrels per poder baixar. Tornar a on eres ja no seria una opció. Seguiries allà a baix, envoltat de tot el que sempre havies anhelat, però irònicament series molt més infeliç que quan no ho tenies.
Imagina com passarien els anys i com les branques se t'anirien afeblint i l'escorça se't començaria a esquerdar irremeiablement. Tot i això, de tant en tant miraries al teu antic turonet i veuries com hi creixeria un nou arbret. Veuries com el petit arbret contemplaria amb melancolia el bosc i veuries el dia en aquest prendria la mateixa decisió que havies pres tu anys enrere. Veuries com els seus primers dies serien genials i després començaria a apagar-se.
I ho entendries per fi. A poc a poc comprendries que per molt que ho intentis, si has nascut dalt d'un turó solitari amb vista a l'horitzó, per molts boscos que hi hagi, mai seran el teu turó. I que això està bé si aprens a valorar el que tens i no sobreestimar el que tenen els altres.
Imagina ser un petit arbre solitari al capdamunt d'un turó. Imagina com cada dia la llum de l'alba t'il·luminaria l'escorça, imagina com el vent et faria balancejar les branques, imagina les fulles frondoses que et sortirien a la primavera, imagina contemplar cada vespre una posta de sol diferent, i ser testimoni cada nit de la sortida de la lluna. I ara imagina que tot això fos suficient.
Imagina ser un arbre. Però no qualsevol arbre, imagina ser un petit arbre solitari al capdamunt d'un turó. Imagina com cada dia la llum de l'alba t'il·luminaria l'escorça, imagina com el vent et faria balancejar les branques, imagina les fulles frondoses que et sortirien a la primavera, imagina contemplar cada vespre una posta de sol diferent, i ser testimoni cada nit de la sortida de la lluna...
Però ara imagina que just a sota teu hi hagués tot un bosc. Un bosc immens amb milers d'arbres com tu. Tot i així tu mai hi podries arribar, perquè series un arbre solitari dalt d'un turó. Però ho provaries igualment. T'estiraries, intentaries saltar, et retorceries però res. Et mantindries ferm al capdamunt del teu turonet.
Imagina com passarien els mesos... Tu series allà dalt, tot sol, contemplant amb una terrible enyorança com tots els arbres del bosc s'ho passen de meravella. Fins que un dia, cansat de la soledat, prendries una decisió. Aconseguiries baixar al bosc, costés el que costés.
Un dia assolellat amb determinació començaries a fer força. Estiraries i estiraries fins que de cop sentissis que les arrels se't trenquen. I llavors ja series lliure. Sense pensar-t’ho gaire correries cap al bosc i et plantaries allà al bell mig.
Al principi tothom seria molt amable. Et preguntarien, et parlarien, et convidarien a alguna festa... Però passats uns dies ja no series una novetat i tothom tornaria al seu cercle habitual. No és que de cop fossin maleducats, sinó que simplement tothom tindria els seus amics. A més descobriries que des d'allà baix no pots veure caure el sol, i que el vent no hi arriba.
Imagina com, dia rere dia, t'aniries sentint encara més sol que quan eres damunt del teu turonet. Imagina com trobaries a faltar la vida que duies i com et penediries d'haver baixat. Però ja seria massa tard. Arribats a aquest punt, tu ja hauries sacrificat les teves arrels per poder baixar. Tornar a on eres ja no seria una opció. Seguiries allà a baix, envoltat de tot el que sempre havies anhelat, però irònicament series molt més infeliç que quan no ho tenies.
Imagina com passarien els anys i com les branques se t'anirien afeblint i l'escorça se't començaria a esquerdar irremeiablement. Tot i això, de tant en tant miraries al teu antic turonet i veuries com hi creixeria un nou arbret. Veuries com el petit arbret contemplaria amb melancolia el bosc i veuries el dia en aquest prendria la mateixa decisió que havies pres tu anys enrere. Veuries com els seus primers dies serien genials i després començaria a apagar-se.
I ho entendries per fi. A poc a poc comprendries que per molt que ho intentis, si has nascut dalt d'un turó solitari amb vista a l'horitzó, per molts boscos que hi hagi, mai seran el teu turó. I que això està bé si aprens a valorar el que tens i no sobreestimar el que tenen els altres.
Imagina ser un petit arbre solitari al capdamunt d'un turó. Imagina com cada dia la llum de l'alba t'il·luminaria l'escorça, imagina com el vent et faria balancejar les branques, imagina les fulles frondoses que et sortirien a la primavera, imagina contemplar cada vespre una posta de sol diferent, i ser testimoni cada nit de la sortida de la lluna. I ara imagina que tot això fos suficient.